He seguit la precampanya electoral, la campanya pròpiament dita, la nit electoral amb la garrotada del PP a les esquerres i el païment dels resultats relatius a les legislatives andaluses. Ho he fet a partir de nombrosos mitjans de comunicació, començant per aquest diari, i singularment per La Sexta, televisió decantada cap al PSOE i Podem, i, més enllà dels escons obtinguts per les forces polítiques que superaren el llistó de mínims, trec una conclusió que la tenia com a hipòtesi de treball fa mesos i no només pel que fa a Andalusia sinó al conjunt d’Espanya: les esquerres són presoneres d’un discurs extremadament antiquat, obsolet i caspós. Un relat excessivament ancorat en autors de capçalera, filòsofs la majoria, que són d’una altra època i que mai varen saber llegir les estrelles del futur, però que han pretès actualitzar sociòlegs i politòlegs de la seva corda. Mai no he llegit el llibre El crepúsculo de las ideologías (Espasa, 1986) de Gonzalo Fernández de la Mora, filòsof, ministre d’Obres Públiques que fou del general Francisco Franco, executor del primer Pla d’Accessos a la Costa Brava, amb casa a la urbanització Rosamar (Canyet, Santa Cristina d’Aro), però sota el mateix títol o similar s’han publicat d’altres en les dues darreres dècades, així com nombrosos articles atesos els canvis sociològics que s’han donat arreu dels països democràtics. I és que el pensament és fill (i presoner) de les vivències de cadascú així com net de tot allò sabut i conegut per tercers. Hi ha fins i tot qui manté la tesi que tesi no és perquè mai no ha estat provada que el pensament també es transmet de pares a fill en el moment de la fecundació. No hi crec, però cert és que disposar d’una bona biblioteca a la casa pairal ha fet molt en favor de la llibertat de pensament i de la cultura.
Tanmateix, però, torno al fil conductor i em permeto de dir que si foren tres les ideologies dominats sorgides a Europa després de la II Guerra Mundial –la liberal, la socialdemòcrata i la democracristiana– i que els partits polítics que les adoptaren foren els que gestionaren la postguerra i després portaren l’estat del benestar, avui, fruit de les incerteses de tota mena que ens envolten, l’eclosió ha pogut amb elles, el populisme de dretes i d’esquerres les ha desconstruït, com tenia avançat Francis Fukuyama quan parlà de la great disruption, i, finalment, les noves tecnologies han portar la dictadura de la frase curta, cridanera i publicitària sense que el raonament la precedeixi. Massa tuits i pocs diaris i llibres llegits. Ens envolta una pobresa intel·lectual que es torna decisiva en el moment de triar una papereta electoral d’entre moltes. Som menys lliures que abans i tot diu que demà ho serem encara menys. L’anomenat “Ull de la Providència” ha evolucionat agafant diferents formats. No vull dir amb això que allò succeït a Andalusia hagi estat un error del cos electoral, el poble, però sí que els actors polítics, els uns i els altres, tots, i els mitjans de comunicació afins, intenten portar-nos com si fóssim un ramat cap a les seves posicions mitjançant un ras i curt empobridor. Flaixos que la nostra retina guarda.
Ha passat a les recents eleccions autonòmiques d’Andalusia. El president en funcions, Juanma Moreno, sabent per les enquestes demoscòpiques que el PP dona pel que dona, quasi amagà la seva militància mentre feia surar el seu nom per damunt de les sigles de la seva formació andalusa. Va fer una campanya presidencial amb un fem i farem que em recordava Jordi Pujol i CiU. Un procés electoral, el seu, sense desqualificacions i que en la seva centralitat demanava als votants disposar d’una majoria suficient per prosseguir l’estil i el contingut de la governació realitzada. Això darrer per la por a ser presoner de Vox i perquè les tres forces d’esquerra i els 80% dels mitjans de comunicació espanyols que, segons Eduardo Inda, són altaveus d’aquelles, insistien mil vegades mil que aquesta formació qualificada d’extrema dreta esdevindria decisiva. Doncs bé, entre la candidata voxista Macarena Olona i el PSOE, Per Andalusia y Endavant Andalusia, totes elles de l’esquerra caviar, li varen fer la campanya a Moreno i aquest guanyà per majoria absoluta, arrasant arreu del territori. De contingut ideològic per part del PP i del seu candidat a la presidència de la Junta més aviat poc o res; de contingut ideològic per part de Vox el suficient, però notable excés d’autosuficiència i de supèrbia de la candidata importada; i de contingut ideològic per part de les tres formacions polítiques d’esquerres res de res excepció feta del clàssic i crec que ja superat crit d’advertiment “compte!, que torna la dreta”. El seu relat ha resultat anacrònic, obsolet, vell i un dejà vu carrincló. És una llàstima que una persona summament sensata com Juan Marín, vicepresident de la Junta i candidat per C’s, se’n vagi a casa.
Els resultats andalusos anticipen un canvi de cicle a la política espanyola i un temps favorable per a l’alternança de la mà d’en Núñez Feijóo? No hi ha resposta certa per a aquest interrogant. El PP ha resultat guanyador a les quatre eleccions autonòmiques avançades: Múrcia, Madrid, Castella-Lleó i Andalusia, i això és un fet a tenir ben present. És parer meu que el PSOE s’ha de deslligar de l’extrema esquerra, és a dir, de Podem, del PCE i de IU amb qui governa. Ha de fer el mateix respecte d’ERC i de Bildu. Tots ells conformen un llast massa pesat per a un partit que es diu d’Estat. Però també, malgrat que li costi al també superb Pedro Sánchez, ha de fer autocrítica de les de debò. Se li està veient el plomall i el personal, sobretot el seu, això li sona a presa de pèl. Per la seva banda, l’antic president de la Xunta de Galícia, home sobri i elegant en les formes, no ha de fer altra cosa que imitar-se a si mateix. Fer de Núñez Feijóo. Que és el que ha fet en Juanma Moreno. Amb neteja inclosa del PP del País Basc i de Catalunya, que no li aporten res i en canvi li resten molt. O així m’ho sembla.
