Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

«¡Árbitro, la hora!»

Un crit de guerra retrunyia al pati de veïns quan va arribar l’1-3 a Tenerife, ja que tots plegats necessitàvem alliberar l’ansietat dels darrers anys

euforia en el partit tenerife girona ddg

A la darrera dècada, quan s’acostava un dels diversos moments decisius que hem viscut amb el Girona FC, aprofitava aquell diumenge (o la data més propera al partit en qüestió) per dedicar un article a l’esdeveniment. Com que conec el món dels rituals i les manies del futbol i, a més,algunes les comparteixo, sempre actuava amb la màxima prudència, apel·lant a la il·lusió en general o a l’anecdotari. I punt. Perquè potser la més important d’aquestes rutines és no donar per guanyat res, ni com a hipòtesi. Em consta que aquest any (després dels darrers disgustos) dins del club gironí gairebé ni dirigien la paraula als companys que havien de tenir preparat el que podia passar i afortunadament va succeir. Res a veure amb el president del Cabildo de Tenerife, que explicava per televisió amb tota mena de detalls com seria la celebració de l’ascens dels illencs dos dies abans del partit d’anada!

«¡Árbitro, la hora!»

Com que vaig copsar aquest clima de prudència, vaig optar per canviar el costum de dedicar al Girona FC un article, apuntar-me a la tendència i canviar de tema. Després de l’heroica remuntada d’Eibar i malgrat que del partit d’anada amb el Tenerife només en vam treure un empat a zero, l’afició va sortir de Montilivi amb la sensació que l’equip estava en condicions mentals i de joc de plantejar una seriosa batalla a l’Heliodoro Rodríguez López i guanyar-la. Així fou. Diumenge passat, quinze minuts després del prodigiós ascens del Bàsquet Girona a l’ACB en el partit contra l’Estudiantes (que exigeix properament un article) començava la final de Tenerife. Al minut 80, quan l’Arnau marcava l’1-3 que ho encarrilava, un crit clar i sec retrunyia al pati de veïns que compartim alguns edificis prop de l’estació. «¡Árbitro, la hora!». Restaven 10 minuts de temps oficial i 9 d’afegit. Em va semblar tota una vida.

Però el crit, ple d’ironia en la seva concepció original, em va semblar que en realitat volia posar de manifest la urgència d’alliberar les desgràcies dels darrers anys. Parlo de la temporada on baixem de primera, quan mai hauríem d’haver-ho fet sinó fos per aquell desgraciat episodi de les 9 derrotes en els 10 darrers partits de la temporada, gairebé totes per la mínima. També de com fins en el darrer moment, a les finals de les promocions de les dues de les següents temporades, tinguérem l’ascens a tocar fins els darrers minuts dels dos partits. Primer contra l’Elx, dramàticament i a porta tancada un 24 d’agost, després contra el Rayo també a Montilvi amb el 25 per cent de públic i amb una sensació de fatalisme que es va apoderar de tothom. Però això ja està superat. L’espontaneïtat de la celebració dels ascensos el diumenge a la nit pels carrers de Girona no l’oblidaré mai. Dit això, no sé quin to emprar perquè encara me n’estic fent a la idea de què ha passat.

A la tarda del 14 d’agost de 2021 el Girona obria temporada contra l’Amorebieta guanyant per 2-0. Acabat el partit el president, Delfí Geli, em presentava el nou entrenador, Michel. Fou el director de comunicació, David Torras, qui em va recomanar que no em perdés la roda de premsa. Aquell dia vaig sortir amb la idea que estàvem en bones mans. Tenia una idea clara i estava convençut que podria treure el millor dels seus jugadors. La temporada del Girona ha anat in crescendo, igual que el retorn de la gent dels estadis, en aquest cas, al nostre. Es va començar irregularment i ens instal·làvem en posicions perilloses. Eren temps en els que a Montilivi no hi podia anar tothom. I quan es va assolir el cent per cent, encara amb mascareta, i el Girona jugava bé, guanyava i remuntava posicions, a molta gent li costava encara deixar el sofà i la tele per acostar-se al camp. La gent ha confiat amb Michel i el club i la propietat va saber-ho fer en els moments més difícils. Una prova de maduresa en el projecte.

Dit això, espero amb moltes ganes la sortida de l’àlbum de cromos de la Lliga de Panini on novament hi serà el Girona FC. Vaig fer la col·lecció amb la il·lusió d’un nen petit els dos anys jugats a primera (en una d’aquestes el darrer cromo va ser el d’en Pere Pons). L’any passat vaig fer un article (prudent) però titulat Panini ens espera. L’endemà de la desfeta en Lluís Torrent, director general de la companyia Panini que té la seu a Torroella de Montgrí m’enviava un missatge de resposta a l’article: «Tranquil, toca l’any vinent». Fet!

Compartir l'article

stats