El cinquè centenari de la mort del gramàtic, poeta i astrònom Antonio de Nebrija (2 de juliol de 1522) em permet fer algunes reflexions sobre l’ecologia de la llengua, com ja les vaig iniciar en alguns apartats de L’econacionalisme (1981) i de L’Estat ecològic (2013).
Els Reis Catòlics varen utilitzar la llengua castellana com una eina per al domini del seu imperi i per la colonització americana. Ivan Illich (1926-2002), el filòsof , historiador i teòleg que ha inspirat el pensament ecologista modern, ens ho va explicar en el capítol Los valores vernáculos del seu assaig El trabajo fantasma, editat en les Obras reunidas del Fondo de Cultura Económica (Mèxic, 2005): «La gramática sobre la lengua castellana de Elio Antonio de Nebrija y asociada a los viajes de Cristóbal Colón, buscaba ser una herramienta de conquista en el extranjero y, en el interior, un arma para terminar con el habla «espontánea». Recordemos bien la fecha de la aparición de la gramática, impresa en Salamanca el 18 de agosto de 1492, quince días exactamente después del embarque de Colón (…) Mientras Colón boga hacia tierras extrañas para buscar allí lo familiar-oro y súbditos- en España Nebrija preconiza reducir los súbditos de la reina a un tipo de dependencia totalmente nueva; le ofrece una nueva arma, la gramática, que será blandida por un nuevo género de mercenario, el «letrado».
Quan Nebrija va entregar el primer exemplar a la reina Isabel li va insistir que aquell llibre era més important que tot un exèrcit. La llengua castellana es va convertir, doncs, en una poderosa aliada del colonialisme i de l’expansió de l’imperi. I fins avui, que el rei Felip VI la considera «una poderosa aliada del crecimiento económico».
La nostra llengua, en canvi, deslliurada d’una estratègia de dominació, defensada i reivindicada com una eina de comunicació i de convivència, la volem a favor d’una economia de pau; al servei d’un nou paradigma com és la revolució ecològica, no a favor del creixement il·limitat explotador dels recursos naturals, com denunciava fa 50 anys l’informe del Club de Roma. L’opció d’un nacionalisme ecològic és proposar que la llengua catalana recuperi la seva salut gràcies a un model de producció autòcton i autosuficient que, utilitzant els avenços tecnològics, mantingui el llenguatge dels pagesos, dels pescadors i dels artesans; que protegint la nostra biodiversitat guardem el nom de les plantes, dels arbres i dels animals. Una llengua arrelada a la terra i a la biocomarca (la geografia propera que la sosté). Si destruïm el territori, destruïm la llengua; si defensem el territori i els recursos que l’integren, la revitalitzem.
El franquisme va fer molt mal al català amb la censura, la repressió i el monopoli del castellà en els mitjans de comunicació, però en democràcia el model de societat de consum i oci teledirigit pels poderosos grups mediàtics i digitals ha provocat una uniformització i una colonització de les nostres formes de vida, consum i treball. Quan els polítics independentistes donen suport a projectes cibernètics i de desenvolupament que fomenten el creixement exponencial i la degradació del territori perjudiquen també la vitalitat del nostre model cultural i lingüístic.
La robotització del sistema productiu i l’urbanisme han de ser urgentment reconduïts al servei d’una economia ecològica i d’un model energètic descentralitzat basat en les energies del sol. Correm el risc de recaure en un estat «miserable i ignominiós el nom del qual em callo perquè encara no se’ns ha esborrat de la memòria i l’actualitat cada dia en el recorda», va escriure Joan Oliver (Pere Quart) en L’econacionalisme. Correm al risc de ser esclaus d’una planificació cibernètica centralitzada i tecnocràtica alimentada pels mitjans audiovisuals de comunicació. Un malson d’Un món feliç d’Aldous Huxley, on el «big brother» ens educa.
L’ecologia pot salvar l’economia i alhora salvar la llengua de la seva desnaturalització. Només d’aquesta manera la nostra llengua deixaria de ser un instrument estratègic de l’economia de mercat i del productivisme per ser el pal de paller d’una nova societat i representar l’ànima d’una pàtria lliure.
