Pensaments, títol d’uns reculls pòstums del filòsof, matemàtic, físic, moralista, místic i teòleg Blaise Pascal (1623-1662), és una apassionada apologia del cristianisme.
En l’edició de Brunschvicg (Br), amb el número 277, hi ha el fragment següent: «El cor té les seves raons, que la raó no coneix; ho sabem en mil coses. Jo dic que el cor estima naturalment l’ésser universal i s’estima naturalment a si mateix segons que es lliuri a l’un o a l’altre; i s’endureix contra l’un o l’altre a elecció seva. Vos heu rebutjat l’un i conservat l’altre: és per raó que us estimeu?».
Quin significat s’atribueix a aquesta dissertació? Salvador Bruna Reverter, enginyer industrial i llicenciat en Humanitats, ofereix una explicació des del punt de vista del catolicisme. Segons aquesta interpretació, per Pascal, «el cor és allò que impulsa l’home a sortir de si mateix, a fi d’esbrinar si hi ha alguna cosa fora d’ell que pugui apaivagar la inquietud de la seva existència. No és, doncs, un sentiment cec que s’oposa a l’enteniment (...). Pascal no és un místic ni un romàntic, sinó un filòsof i científic que coneix els límits de la raó teòrica» (Tesi doctoral, 2014).
Ara bé, aquesta manifestació de caràcter religiós reforça l’ideari de Pascal en defensa de la racionalitat de les creences. En altres paraules, que la raó científica, al no poder resoldre el problema de l’existència de Déu, ha de deixar pas a la fe.
Avui en dia, el dualisme entre el cor i la raó continua essent motiu de controvèrsia. Però aquest dilema mai resolt és un factor que està present no solament en l’àmbit de la religió, sinó també es troba en el terreny polític de la lluita pel poder.
En el camp de l’independentisme, sobretot en cercles afins a Puigdemont, l’argumentari desprèn no poques dosis de religiositat. En aquest cas, s’assumeix una premissa falsa: Catalunya és una nació oprimida i amb una llengua pròpia perseguida. La conclusió és: cal proclamar unilateralment la independència i preparar-se per defensar la república catalana. Ni diàleg, ni negociacions, sinó un permanent «embat democràtic» (sic).
És a dir, la realitat de la pluralitat de la societat catalana és substituïda per la visió messiànica d’un sol poble guiat per un líder contra un enemic poderós.
La fe en un projecte emancipador s’oposa a la raó. Les emocions, sentiments o creences prevalen sobre les condicions objectives que no afavoreixen la victòria de les il·lusions.
Per això, davant la manca d’una resposta racional, s’invoca «l’emoció constructiva i alliberadora» per «provocar un aixecament popular», en paraules de Salvador Cardús, una patum de l’independentisme irredempt.
Vaja! Que en la política i en la religió, tot té un mig i dues vores.
