He llegit un article al Diari de Girona que malda perquè Catalunya pugui convocar un referèndum d’autodeterminació, com farà properament Escòcia. És evident que el cas d’Escòcia, no és de bon tros el de Catalunya.
A inicis del segle XVIII, quan Londres era la primera potència marítima del món –dominava tots els oceans dels cinc continents– potser per allò tan conegut «quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija», Escòcia va demanar formar part del Regne Unit. La Cambra dels Lords va acceptar la seva petició i així segueix a dia d’avui. És lògic que si un dia demanés formar part d’una nació de nacions un altre dia –pels motius que sigui– pots demanar sortir. I aquí pau i allà glòria. No és el cas de Catalunya.
Fa més de mil anys, Donya Petronila, filla del rei Ramiro II «el de la campana de Huesca» també conegut com el «rey monje», es va emmullerar amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Aquesta unió va portar segles de glòria, conqueriment, riquesa i expansió, que no és el moment de detallar-los. Mentre Escòcia té motius legals per anar a un referendum d’autodeterminació, per motius estrictament burocràtics, aquests principis no es poden aplicar als catalans. Almenys amb la llei a les mans.
