Quiosc

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

Joan Domènech: el darrer gran pintor gironí

Fa anys que dono la llauna a companys de professió, galeries i associacions culturals, suggerint-los que cal organitzar una exposició on es pugui mostrar almenys un tast de la pintura d’en Joan Domènech.

Finalment, la meva proposta ha deixat de ser una veu que clama en el desert i ha estat recollida pels Amics del Museu d’Art, ara presidits per la incansable doctora en història de l’art Raimonda Coll i per l’Agrupació d’Amics de l’Aquarel·la de Girona i comarques, dirigits pel dinàmic Alfons Jiménez Martínez.

Ambdues associacions organitzen a partir de demà i durant tot el mes de juliol, a la renovada sala d’exposicions de la Cambra de la Propietat Urbana, una mostra de l’obra de Joan Domènech i Juanola, un pintor nascut al cor del barri vell gironí l’any 1945.

En Domènech va venir al món en plena postguerra, a l’època del racionament. Els seus pares eren treballadors de la Grober, dos proletaris anarquistes que en el temps de la república militaren a la CNT. El pare, que formà part del Socors Roig, no renuncià mai als seus ideals i, en ple franquisme, continuà el seu compromís polític llibertari, lluitant contra la dictadura. Això feu que diverses vegades fos multat i empresonat pel règim i que, durant molts anys s’hagués de presentar a la brigada político-social, en el govern civil, les vigílies de l’1 de maig.

La família vivia en un pis del carrer Besadó, prop de les Voltes d’en Rosés. Com que l’habitatge no reunia prou condicions i amenaçava ruïna, l’ajuntament els hi facilità un pis de protecció oficial, en el barri de Vila Roja, on els Domènech-Juanola (pare, mare i tres fills) hi traslladaren la seva residència.

En Joan sempre fou molt emmarat i no tingué mai una vida laboral estable. No abandonà mai la llar familiar i sovint se’l veia passejar amb la seva mare, sobretot des que va enviduar. Els seus dos germans, que treballaven a la fàbrica Nestlé, sempre li han donat suport, sobretot en Lluís, que és qui ha tingut més cura d’ell i de la seva obra, fins i tot li ha fet de manager.

La mort de la seva mare fou un cop dur per a l’artista que, amb els seus germans casats, es trobà sol en el món, un fet que el va fer entrar en una profunda crisis personal/existencial.

En Domènech, de menut es va mostrar especialment dotat per a les arts. De ben jove va destacar en el dibuix i la pintura. Quan tot just tenia 11 anys, va tenir el segon premi de dibuix natural i antic i el primer premi del certamen juvenil d’art de Girona. Cinc anys després, va obtenir una menció honorífica, en la modalitat d’aquarel·la, en el concurs anual que organitzava la Diputació. El 1974 va guanyar el segon premi d’aquarel·la en una convocatòria de la Diputació de Girona. L’any 1993 quedà primer en el IV Concurs de pintura Memorial del Marquès Eduard Fonsdeviela.

En una primera època, el gran tema pictòric de Joan Domènech va ser la Girona monumental i la Vall de Sant Daniel, més endavant s’especialitzarà en paisatges onírics.

El seu germà Lluís creu en ell com a artista i es converteix en el seu protector i representant. De fet, és també el seu mecenes, atès que és qui li subministra els materials, li emmarca l’obra i qui li organitza exposicions arreu.

El treball d’en Joan Domènech es mostra per tot Catalunya i, fins i tot a la Xina Popular, on obté gran ressò i bones crítiques, un fet que no es tradueix en gaires vendes.

L’hereu Domènech l’ajuda tant com pot, però no pot donar-li un sou, com feien les galeries d’art a començaments del segle XX. És per això que l’artista, que també té les seves necessitats, es ven els materials, s’endeuta i a vegades liquida els comptes cedint obra als seus creditors.

En Joan és un home vital i són sabudes les seves anades al Pou Rodó, un indret on era molt conegut. No hi anava sol, sovint es feia acomboiar per gironins de prop, amics i coneguts, jo mateix l’havia acompanyat alguna vegada.

Com a pintor en Joan és un «fauve» expressionista que admiro. En més d’una ocasió he dit i escrit, que la seva obra es pot comparar a grans artistes gironins de postguerra com ara Isidre Vicens, Enric Marquès, Perpinyà, Ansesa, Corominas, Colomer, Roca Delpech, Roca Costa...

Són molt pocs, en el nostre país, els que poden viure de l’escriptura, la pintura i de les belles arts en general. És per això que la majoria d’artistes es dediquen a l’ensenyament, o procuren tenir fonts d’ingressos complementàries per tal de poder tirar endavant.

En Joan és un dels molts que no va poder viure del seu art i això l’angoixava i deprimia. Sovint, amics seus l’ajudaven de les maneres més diverses. Durant una temporada, jo mateix li vaig fer una mena de coworking, cedint-li de forma desinteressada un estudi pictòric en el carrer Calderers. En Domènech és un autèntic edipià que recerca xarrupar contínuament la muter milch, projectada en el germà i els amics.

Ja fa temps, un procés depressiu agut, va estar apunt de fer-li perdre la vida. Ara, des de fa gairebé 10 anys, està internat en una residència de Besalú. Des d’aleshores, la salut, lluny de millorar-li, més aviat se li ha anat deteriorant. Fermat en el llit 24 hores al dia, l’únic contacte que manté amb la civilització és a través de la família i les visites sovintejades del gran Tianot, un amic de veritat que no l’ha abandonat mai i que és el que li fa mantenir un fil de contacte amb Girona.

L’exposició de la Cambra es nodreix exclusivament de pintures aportades per col·leccionistes particulars que han volgut cedir desinteressadament obra als organitzadors, per tal que la ciutat pugui retre un petit homenatge a aquest gran artista. Amb aquesta mostra, els amics, la societat civil, paguem una bestreta del compte pendent que Girona té amb Joan Domènech. Ara cal que les galeries importants, i les institucions, acabin de liquidar el gran deute que amb ell té la ciutat, organitzant-li una més que merescuda antològica.

Compartir l'article

stats