Diari de Girona

Diari de Girona

Thomas Spieker

Remuntar el vol

Els escàndols que ha protagonitzat el PP només durant els últims anys, que van des de la corrupció, la prevaricació, l’abús de poder, l’evasió fiscal i d’altres delictes per alguns dels quals fins i tot ha estat condemnat per la justícia, sumats a les actituds directament antidemocràtiques i/o il·legals d’alguns dels seus dirigents, serien motiu més que suficient per a justificar la seva desaparició a qualsevol democràcia occidental. Si a això afegim que el partit és hereu directe de la dictadura franquista i que mai ha fet «net» ni amb el seu propi passat i menys encara amb el passat d’Espanya, oposant-se tossudament a aclarir els crims que han comès els diferents bàndols durant la Guerra Civil, un demòcrata només pot fer-se creus que una organització política amb aquest tarannà, encara pugui rebre la confiança dels ciutadans del seu país. I parlo del PP perquè és el partit que sembla estar agafant ales, perquè si parléssim del PSOE de Sánchez, el panorama seria molt semblant.

Res descriu millor l’estat d’ànim dels espanyols que el lema que un tal Luís Bolín sembla haver creat el 1963: «Spain is different». Bolín era un «dandy» dels anys 20, un «vivales» amb bons contactes a tot arreu i amic personal d’en Franco. L’aleshores ministre de Turisme (1962-69) Manuel Fraga Iribarne (que cinc minuts després de la mort del dictador va fundar Alianza Popular, el partit precursor del PP en democràcia), va utilitzar aquest eslògan per proclamar-lo als quatre vents, a fi d’obrir-li (amb notable èxit, tot sigui dit) al país un lloc com a destinació turística. Aquí, molts li van donar una lectura «paròdica, fins i tot amb tints desencantats i fatalistes, com un indicador de l’anormalitat i excepcionalitat de la situació política d’Espanya enfront de les democràcies de l’Europa Occidental», segons afirma Viquipèdia. I potser que els crítics tenien raó –encara hi ha molts espanyols que segueixen pensant que són «diferents». I no només això– es pensen que són «millors» que la resta.

Només així se m’acut explicar com el PP sobreviu a una ultraconservadora radical com Díaz Ayuso, que ha convertit Madrid en la regió capital més antisocial d’Europa i segueix gaudint del fervor popular. O que li perdonin a Fernández Mañueco que deixi entrar a Vox en el Govern de Castella i Lleó. O que la regió més poblada i «roja» d’Espanya hagi concedit a l’andalús Juanma Moreno la majoria absoluta, tot i que sembla cert que es tracta d’un conservador més moderat que els altres dos. Que en Sánchez vagi buscant feina, que no sembla que a Núñez Feijóo el pugui aturar ningú –ni les fotos de quan estava a partir-se un pinyó amb Marcial Dorado Baúlde, un reconegut narcotraficant gallec. Els electors espanyols semblen patir amnèsia electoral, sobretot quan dels dos principals partits es tracta. Tota la resta –des de Podem de Pablo Iglesias, passant per l’UPD de Rosa Díez i fins als C’s d’Albert Rivera– apareixen i desapareixen d’un dia per l’altre com mosques. Però ni Déu sembla capaç d’aturar el vol de les gavines.

Compartir l'article

stats