Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Anar tard

Aquelles i aquells que vam viure l’època anterior als mòbils recordem perfectament la sensació de quan els altres arribaven tard. Com que no hi havia manera d’avisar-se mútuament, la cita concertada per telèfon (fix) era el que anava a missa i la falta de puntualitat es prestava a tot tipus d’especulacions. De fet, el primer que pensaves quan una persona de confiança trigava molt a arribar és que li havia passat alguna cosa. Això era perquè en aquell moment, amb il·lustres excepcions a cada casa, l’hora pactada era un compromís tirant a ineludible i la tardança era un fenomen que es produïa, sí, però amb molta menys lleugeresa que ara. Al teu cap era tan estrany que la persona no aparegués en un marge raonable de temps que arribaves a imaginar-te el pitjor dels escenaris. Avui, en canvi, la impuntualitat s’ha cronificat fins a extrems exasperants i la possibilitat d avisar els altres fins al darrer moment s’ha convertit en un estil de vida. Concertes una hora, vas a lloc i, quan falten uns pocs minuts, aquella o aquell amb qui havies quedat et surt amb un contratemps (a vegades és inesperat, però molts cops té a veure amb decisions conscients) o un canvi de pla. Aquest últim, a més, perfectament susceptible de decidir-se unes quantes hores (o dies) abans. El pitjor del cas és que si ets dels puntuals crònics i arribes abans d’hora al lloc, l’impuntual juga a fer-te sentir malament, perquè atribueix a la teva mania d’arribar a l’hora una pressió afegida que ell o ella no ha estat capaç d’assumir. Que no us enganyin: quan una persona fa bandera de la seva impuntualitat i la disfressa d’atribut (ja sabeu, que és un esperit lliure, que no es deixa esclavitzar pel rellotge, bla, bla, bla) és simplement que no pensa complir mai amb un horari social perquè considera que el seu temps és més important que el teu. Aquest és el veritable problema de fons de la impuntualitat. Quan s’exerceix de forma sistèmica i sense atendre a matisos (és a dir, que potser la persona ve amb Rodalies o viu a no sé quants quilòmetres, i això eximeix), apunta a una actitud vital que confon despreocupació amb falta de respecte. I a veure, que no passa res perquè t’arribin un o dos dies tard, però és que hi ha personal que ho fa compulsivament i a sobre afegint-hi la gracieta. Al final, et fa la sensació que ets ajornable, permissiu i fins i tot una mica ruc. I quina ràbia que fa, tu.

Compartir l'article

stats