Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Andalusia a la dreta, França cap a l’esquerra

S’han complert els vaticinis i a Andalusia el PP que fregava la majoria absoluta l’ha obtingut, com a França li era ardu a Macron revalidar l’èxit de les eleccions legislatives passades, perquè l’esquerra es presentava cohesionada i ni la fotografia amb Zelenski li ha servit per guanyar més electors.

El factor inquietant és l’ascens vertiginós i imprevist de l’extrema dreta. Marine Le Pen ha fet un salt gegantí i ha passat de 8 diputats a 89, una crescuda impensable, mentre que l’esquerra de Mélenchon n’ha aconseguit 131 i s’ha quedat curta.

El PP andalús ha fet una campanya electoral encomiable. Rodríguez Zapatero va reemplaçar el primer cognom, Rodríguez, tan comú a l’estat espanyol, i es va presentar amb el de la mare perquè sonava millor.

Juan Manuel Moreno ha fet un pas més i ha sortit amb el nom que és popularment conegut, simplement Juanma. El candidat ha renunciat volgudament als cognoms i s’ha presentat com un membre de la família, un noi de la colla, o una persona del barri que regenta un quiosc o una botiga, molt simpàtic i atent, prompte a ajudar i a fer la vida agradable a tothom. Aquest truc electoral per acostar-se a la gent com un home bonhomiós, corrent, assequible li ha donat un magnífic resultat i serà inspiració per a molts dissenyadors de campanya electoral.

Per reforçar aquesta idea de la simplicitat Juanma s’ha presentat un xic descamisat, sense corbata, sovint amb una indumentària elemental, lluny del fast del poder i dels polítics convencionals. No anava mudat, ni elegant, i ha transmès la imatge que els béns materials, els grans restaurants i els iots dels rics, no l’interessen.

Un tarannà cordial, de persona gentil i tractable, com aquells capellans joves que es relacionaven amb tot el poble, inclús amb els anticlericals. És l’home que pots trobar a qualsevol cafeteria andalusa esmorzant i que et somriu i si et parla no es fa mai amoïnós, ni et porta la contrària, raonable, de conversa fàcil i que s’acomiada tot recordant-te que es presentarà com a president d’Andalusia i que facis amb el vot el que et sembli millor. Ha desmentit que el PP fos el señorito andalús, el terratinent explotador, vestit a l’antiga manera classista i muntat dalt d’un cavall de passeig.

La seva mestra va ser la Celia Villalobos, ex-alcaldessa de Màlaga i ex-ministra, una política dissonant, tinguda com a progressista dins d’una estructura reaccionària i conservadora. Res a veure amb la marquesa Soledad Becerril, la Teófila Martínez o del castís i rialler Javier Arenas, que al final es va descobrir que el somriure era només una ganyota de disseny, més falsa que un duro sevillano.

Cs era un bluf, un invent per esgarriar l’avenç de l’independentisme català, però els andalusos l’han castigat definitivament i ha perdut els 20 escons. Mortus est qui non respira.

Vaig publicar que desitjava la victòria del PP pel motiu que no caigués en la temptació de formar govern amb Vox i ha anat bé la insistència del president, durant la campanya, proclamant que Vox no entraria en el govern. Andalusia com França, Alemanya i és la dreta la que para l’extrema dreta i potser és millor així perquè l’esquerra de la vella social democràcia ja no atura res, per començar ni s’atura a ella mateixa, tan decrèpita i tan inútil.

Una forta patacada ha rebut Vox, s’ha demostrat no ser necessari i només poden servir per apuntalar governs com a titelles útils, però inoperants. Populisme ascendent a França on Le Pen va explotar un forat electoral, el poder adquisitiu dels francesos de classe mitjana i baixa els quals li ha regalat molts vots.

Ja s’ha escrit que el PSOE a Andalusia ha perdut les pròximes eleccions legislatives que se celebraran abans de dos anys, excepte que passi un fet molt greu, com podria ser una guerra amb Algèria o un terrible atemptat terrorista que alteri la societat bruscament.

El PP ha sortit de la llarga travessia pel desert que segons els experts té una durada aproximada de deu anys. Per exemple, a Catalunya CiU va patir la freda oposició durant vuit anys que és el període que la Generalitat va estar governada per un tripartit. Aquest invent va esclatar més per les tensions internes entre ERC, Iniciativa els Verds i el PSC que no per factors extrínsecs. Va ser rebut d’antuvi amb entusiasme; la gent li reia les gràcies a Pasqual Maragall, però el desgavell, la manca d’una autoritat que posés ordre als consellers, que anaven tots per lliure, en especial el vanitós Carod Rovira, fou el motiu pel qual va deixar de fer gràcia; amb el segon president, José Montilla, el govern es fa fer seriosament administratiu, sense política, tanmateix, molt avorrit, i a molts catalans no els hi agradava la grisor, la monotonia i van decidir fer-lo fora. Va ser quan Artur Mas amb una insinuació política independentista va conquerir el poder.

Sembla que Feijóo ha adoptat aquest aire de senzillesa per recuperar la Moncloa perquè res en ell, igual que en el nou president d’Andalusia, evoca l’estil autoritari i classista de l’Aznar. Transmeten la idea de ser gent del poble, humils. El PP ha blanquejat la imatge i l’allunyament de Vox li ha fet recuperar la confiança d’alguns votants.

Pedro Sánchez està molt erosionat, ha estirat la corda amb el seu personalisme i la corda s’ha trencat; els militants li han perdonat massa i estan cansats dels seus capricis amb els nacionalistes. Ja no fa gràcia, ha dilapidat el seu cabal polític carismàtic prenent decisions sense consultar a ningú, com va ser la seva anada al Marroc. El PSOE ha de crear aviat una líder, que és el que es porta en molts països, dues o tres ministres reuneixen les condicions per ser-ho.

Compartir l'article

stats