Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Jo soc d’esquerres

Sé d’un club en què tots els seus socis són bona gent. Per la seva bondat i humilitat es diria que són benaventurats que s’acaben d’escapar d’un retaule dedicat al sermó de la muntanya. Cada un d’ells té com objectiu en la vida deixar el món una mica millor de com el trobà. L’entonació amb què diuen jo soc d’esquerres ens fa recular a un temps en què dir soc soci del Barça o subscriptor de La Vanguardia tenia pedigrí. Hi ha altres clubs semblants –els jo soc de dretes o liberal o anarquista o budista o cristià o francmaçó, etcètera– però els seus socis no s’estarrufen amb tanta afectació quan es posen el seu carnet a la boca. Una excepció: els de jo soc independentista. Tan o més important que ens identifiquin amb el que som, és que no ens confonguin amb el que no som.

Quan una persona d’esquerres reivindica una mesura que per antonomàsia és de dretes, en adonar-se exclama «i jo que soc d’esquerres!», com per espantar els mals esperits. La norma número u que has de respectar quan et donen el carnet d’un d’aquests clubs és guardar fidelitat al seu ideari. Als dissidents se’ls assenyala la porta i se’ls prega que la tanquin per fora. El seu funcionament intern sol recordar les maneres de les sectes. Quan un soci d’un d’aquests clubs ha de posicionar-se es pregunta primer què faria en el meu lloc la Yolanda Díaz o el Puigdemont o el Junqueras o l’Abascal o el Dalai Lama o el Gran Mestre de la Gran Lògia o el mateix Jesús. Formar part d’un club té l’avantatge que t’agermanes amb gent que té el mateix pensament que tu, la qual cosa evita haver de pensar i de confrontar punts de vista. En un temps en què l’energia és un bé escàs, estalviar-ne mal que sigui el de les pobres neurones s’ha de posar en valor.

Em sap greu no recordar l’autor de la següent reflexió: quan es coneix de prop un problema es pren una posició de dretes. L’altre dia escoltava a l’encantador de serps Pablo Iglesias que parlava de l’okupació com un moviment de resistència contra l’especulació. Que li expliqui l’ocurrència a la família que torna a casa després d’un cap de setmana i es troba a uns indesitjables al mig del menjador. L’ortodòxia d’esquerres considera sospitosa tota font de riquesa. La paràbola evangèlica del forat de l’agulla i el camell està tatuada en la matèria gris de socis i simpatitzants. La figura del bon salvatge ha deixat de ser el treballador explotat. En el seu lloc hi trobem l’okupa o el bon jan que roba per una distribució més homogènia de la riquesa. Les dades no solen donar la raó a la justícia poètica. Haurien de saber que no són els més necessitats el que okupen o roben. Aquells acudeixen als serveis socials i aquests gràcies a una legislació complaent amb models alternatius de conducta humana van fent la viu-viu.

Si el mite del salvatge feliç que la societat –la capitalista!– corromp és una rucada també ho és un dels mites de la dreta i dels lliberals segons el qual cadascú porta la motxilla del destí a les seves espatlles. Si ets dels que s’ha quedat tirat al voral de la carretera per un avaria és perquè no hauràs estat prou diligent. Però no pateixis, ja et passarem a buscar. Tots els clubs de què us parlo i dels que no també, comparteixen la mateixa creença: el progrés de l’espècie humana. No el progrés científic o tècnic, que és indiscutible, sinó un progrés que aspira a l’emancipació de l’espècie humana, un moment de la nostra història en què no faran falta ni psiquiatres ni gurus de l’autoajuda. Sabeu quants anys han trigat les abelles en socialitzar-se? Més de seixanta milions d’anys! S’hi posaren quan encara existien els dinosaures.

Compartir l'article

stats