Als anys 60 arriba el gas butà a Catalunya, una aportació genial al món energètic, i ocasiona un canvi substancial perquè els treballadors del bosc perden la feina de fer carbó. Una conseqüència és que molts masos es tanquen i les terres dels seus voltants queden abandonades; en aquells terrenys hi neixen petits vegetals, ben espontanis, que són adob preparatori per a l’arrelament dels nous arbres que vindran. I en venen molts. En poc temps el bosc ho envaeix tot. L’any 1986 els Bombers de la Generalitat de Catalunya es fan càrrec del servei que els correspon, atendre uns boscos immensos; aquest any 2022 a Catalunya tenim el doble d’hectàrees de bosc de les que teníem llavors.
Quan era temps de refranys i de prestació d’atenció al santoral protector, es blasmava aquelles persones que «només es recorden de Santa Bàrbara quan trona». Era una dita: Santa Bàrbara, a més de ser la patrona de l’«Arma de Artilleria», era la protectora contra les tempestes i els seus perills. Doncs, és això d’ara: quan aquest mes de juny 2022 ha sigut desgraciat per mitja dotzena d’incendis als boscos de Catalunya, surt el gran documental de La revolució forestal, a TV3, dia 19-6-22. Desitjos, conceptes, necessitats, opinions, teories, tot molt ben expressat i filmat, un document científic, teòric, perfecte. Però va resultar com una actual invocació a Santa Bàrbara. I els nostres boscos continuaran cremant, amb l’estigma de ser mediterranis.
Bé que els científics més autoritzats i els lluitadors més convençuts de la causa del medi ambient expressen i repeteixen la necessitat d’una gestió intel·ligent dels boscos actuals de Catalunya, però la feina, llarga i ampla, potser cada dia més difícil, ningú l’arriba a veure i queda una incògnita, desxifrar-ne la responsabilitat.
Allà es queda el bosc, multiplicant-se i escalfant-se. I el bosc continua, sàviament i dòcilment, amb els seus serveis de participació en els processos químics de l’atmosfera, continua essent protagonista a la indústria forestal, segueix donant primera matèria al sector alimentari, i persevera en regalar esplai i benestar a la gent caminadora i excursionista de tota la gamma.
Abans de començar a parlar del canvi climàtic ja teníem el bosc molt oblidat, la cosa no ve pas d’ara mateix. Des de que el model de societat va fer-se «urbanita», aquí s’ha donat l’esquena al bosc. Ara mateix hi ha circumstàncies que no es poden entendre; per exemple, que «treure la fusta» del bosc és un greu problema perquè falten treballadors del bosc, i les serradores es van aturant. S’anirà repetint que els boscos mediterranis són condemnats a cremar-se; la història i la geografia ho certifiquen, és ben cert, però aquí està el repte de la civilització, fer servir el pensament, l’ordenació. Martí Boada, reconeguda autoritat en matèria forestal, ha dit que «Catalunya és país de boscos sense saber-ho.»
Tenim un país que s’ho jugaria tot per tenir uns Jocs Olímpics anomenats d’hivern, quan l’hivern és una espelma que s’apaga. I quan algú s’hauria de posar a fer els deures a favor del bosc, gira la mirada cap a una altra banda, que acostuma a ser la marina, i deixa el pas lliure als bombers i demés col·lectius especialitzats, que pujaran a muntanya a jugar-se la vida una altra vegada.
