Feia mesos que no veia a en Marc. Tampoc és que siguem amics. Fa anys havíem compartit sopars i dinars, alguna festa, unes quantes cerveses: era un dels millors amics de la meva parella. Després em vaig separar, i vam deixar de coincidir habitualment. Però és d’aquelles persones que sempre et feia il·lusió trobar-te pel carrer.
Un dia em va semblar veure’l de lluny en cadira de rodes. No en vaig fer gaire cas, però al cap de poc vaig trobar-me en Jaume, el meu exmarit, i li vaig preguntar si a en Marc li havia passat alguna cosa. A en Jaume li va canviar la cara i em va dir que en Marc tenia esclerosi múltiple. Que ho portava bé, que mantenia el seu sentit de l’humor, que els estava donant una lliçó a tots, però que allò no hi havia qui ho frenés. La notícia em va impactar moltíssim. En Marc, aleshores, no tenia ni els quaranta.
En aquest temps l’he anat trobant de tant en tant per Girona. Amb la seva cadira de rodes i el seu somriure permanent, una mica més sarcàstic cada cop. Una de les últimes vegades que el vaig veure, ell estava fent una cervesa amb alguns amics a la Rambla. Els vaig anar a saludar, i en Marc em va dir «Anna! Quina alegria veure’t! Perdona que no m’aixequi!». Crec que li vaig fotre un cop de puny carinyós al braç i li vaig dir alguna cosa com «que bèstia que ets!», mentre reia, una mica nerviosa. Estic segura que és molt conscient de la incomoditat que ens provoca a moltes persones trobar-nos davant d’algú que pateix una malaltia degenerativa incurable, de com intentem evitar parlar-ne, de com mirem de fer veure que no passa res. Com si la cadira de rodes no hi fos, com si el deteriorament físic no existís, com si no hi hagués patiment. Per això també estic força segura que en Marc ha intentat sempre fer molt evident la seva realitat a totes les persones del seu entorn. Al 2016 va publicar una carta al Diari de Girona explicant el seu dia a dia i denunciant els pocs recursos que el Servei Català de la Salut destinava a les persones amb esclerosi.
En Jaume m’ha trucat avui i m’ha dit que en Marc ha decidit que fins aquí. Ha demanat l’eutanàsia, i aquests dies s’està acomiadant de tota la gent que estima. Lúcid i amb ganes de què el comiat sigui una festa. Qui et va parir, Marc! Quina decisió més valenta, i més dura! I dintre d’aquesta merda que t’ha tocat, quina sort que tinguem una llei d’eutanàsia i no hagis de seguir lluitant una lluita que ja no et toca. Quina sort que et puguis acomiadar, quina sort que tota la gent que t’estima t’ho podrà dir tantes vegades com vulgui abans no sigui massa tard, quina sort que puguis estar amb l’amor de la teva vida en els últims moments, quina sort que puguis explicar als teus fills el que creguis que els has d’explicar. I quina sort que hem tingut els que ens hem creuat amb tu en algun moment d’aquest atzar.
Que estrany saber que, mentre escric això, encara ets viu, però quan surti publicat, ja no. Que estrany saber abans d’hora que no ens trobarem més pel carrer. Que valent, Marc. I quina merda que ho hagis hagut de ser.
