Té 92 anys i el cap fresc. Fa veure que ha perdut memòria. No és veritat: ho recorda tot. Només té algunes dificultats en la dicció, però no gaires més que les que tenia quan va deixar el càrrec de president. Jordi Pujol va reaparèixer en una entrevista amb Josep Cuní el dia que el mític presentador s'acomiadava de l'etapa matinal a SER Catalunya. Cuní, que pot agradar o no, té la virtut d'aconseguir copsar l'atenció del públic i de la resta de mitjans en moments determinats. Està clar que Pujol, vuit anys després d'aquella confessió que el va sumir en diversos silencis, un d'ells el mediàtic, li té respecte i per això va anar al seu programa.
L'entrevista va ser entretinguda. Perquè es va poder escoltar Pujol en la seva essència. En això no ha canviat gens; continua decidint de què s'ha de parlar i com se n'ha de parlar. Els dos es van sincerar amb l'audiència a l'inici de l'entrevista; el presentador preguntaria tot el que havia de preguntar i el polític contestaria el que li donés la gana. I així va ser. Com ha estat sempre. El començament va ser suau. Preguntes sobre la situació actual provocada per la Guerra a Ucraïna, els perills que pot comportar si s'acaben reproduint alguns escenaris previs a la primera i la segona guerres mundials o el paper de Rússia i les semblances amb Espanya. Pujol se sentia còmode. «Soc un historiador frustrat», va reconèixer.
Després de diversos intercanvis de pilota, com si es tractés d'un partit de tenis, Cuní va entrar en el tema que tothom estava esperant. La confessió d'aquell juliol de 2014. Pujol: «Sap què passa? Que no tinc gaire memòria». El presentador: «Home, però si fa una estona vostè parlava de la Primera i la Segona Guerra Mundial». Pujol, determinant: «És que parlar de la primera i la Segona Guerra Mundial no et compromet a res». Classe magistral de memòria selectiva.
L'antic dirigent sap controlar davant d'un micro. És bo i va aconseguir embolicar la troca en diversos moments; el presentador també ho és i va tenir la recompensa esperada en forma de titulars que, de fet, és el que perseguim tots els periodistes: una bona història per explicar. La primera exclusiva va ser la de la independència. Pujol, va dir, no ha estat mai independentista, sinó nacionalista, perquè pensava que Catalunya podria encaixar a Espanya. S'ha especulat molt els últims anys de què pensa l'expresident sobre el procés i ell ha estat ambigu en algunes ocasions. En aquesta va ser taxatiu i directe, en part perquè el moment li permet ser-ho. No hi ha l'efervescència dels darrers anys i encara menys la de 2017.
Però el titular es va quedar a mitges. Podem saber que no ha estat independentista, malgrat que no sabrem mai què hauria passat si, en el moment que el procés agafava l'embranzida més forta, Pujol hagués mantingut l'ascendent i la influència que tenia en el partit i en la societat fins a la confessió de la deixa de l'avi Florenci. No és culpa de Cuní no haver desvetllat aquesta incògnita, ni de Pujol que, molt probablement, ni ell sap què hauria passat si fa vuit anys la seva història no hagués donat el tomb que va donar.
El segon titular del matí va ser tant significatiu com incomplet i a mi, personalment, és el que més em va agradar dels dos: «Posaria la mà al foc per la gran majoria de la meva família». Els dos protagonistes parlaven de la corrupció, de si l'antic dirigent era corrupte o no. Evidentment, ell ho negava amb contundència, que és el que li tocava fer. I va ser en aquell moment en què es va arribar a la família. Pujol sabia el que havia de dir i ni després d'haver tingut l'oportunitat de rectificar a les preguntes del periodista, ho va fer. Es va limitar a dir: «Vostè està en aquella hora d'anar burjant i burjant i jo ja ho entenc». I no es va fer enrere. Va mantenir «la gran majoria», no tots.
No sabem què passarà amb el judici a Jordi Pujol, si és que algun dia s'arriba a celebrar. Ni sabem, encara on anirà Josep Cuní, després de les seves quatre temporades a la SER. El que si coneixem és que va tenir un molt bon comiat del programa, amb un gran scoop. Felicitats.
