Quiosc

Diari de Girona

Jordi Bosch

«La plaça dels cines»

Poc a poc sembla que veurem les pel·lícules en la solitud de casa excepte que siguin d’un superheroi de la Marvel

Avegades, quan estic uns dies seguits a Madrid i em trobo que he de rebre un paquet a Girona de característiques alimentícies que han de ser preservades en bones condicions, acostumo a donar l’adreça de la meva germana Pili. El que explico a continuació ha passat, sempre amb un punt d’ironia, des de diversos racons d’Espanya i amb gent que em volia enviar un paquet.

«La plaça dels cines»

- Pues si eres tan amable me lo mandas al número tal de la Plaza de la Independencia de Girona (dic jo).

- ¿Independencia? Caray como estáis de subiditos... ¿No tienes otra dirección?

- El nombre viene por la guerra de los franceses. Pero si quieres pon Plaça de Sant Agustí.

- No no, qué va, si es así como lo cuentas demos por bueno lo de independencia.

No calia explicar-li que a Girona molta gent no pensa en la guerra dels francesos quan esmenta la plaça sinó en una altra independència. Aquests dies he pensat en aquest racó de la ciutat arran del sobtat tancament dels cinemes Albèniz. Aquesta plaça no només té dos noms: l’oficial que surt al nomenclàtor, Independència, i el popular de Sant Agustí, sinó un tercer que jo de petit havia escoltat molt sovint: «la plaça dels cines». Ara aquesta denominació minoritària s’esvairà definitivament amb el tancament del cinema malgrat que, de fet, des de la reforma de fa vint-i-cinc anys, al cinema Albèniz, ja convertit en multisala, s’hi accedia pel carrer del darrere, Jeroni Reial de Fontclara, i no pas per la plaça.

Quan a mitjans de la passada setmana llegia l’entrevista que en Jordi Roura feia al diari a en Josep Maria Pallàs amb motiu de la seva jubilació com a programador dels cinemes Albèniz, va restar la mosca darrere l’orella perquè la seva preocupació pel futur era màxima. Però mai pensava que dies després, quan algunes persones es dirigien a la sessió de tarda, es varen trobar amb la porta tancada i un cartell: «La família dels cinemes Albèniz vol donar les gràcies a tots els clients que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys (veig que descomptaven els anys del vell edifici). Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies». Apa, passi-ho bé i moltes gràcies com cantava La Trinca. Ja sé que hi ha gent que no porta bé els comiats, però també tenim l’exemple recent d’algunes botigues emblemàtiques de Girona que s’han volgut acomiadar dels clients fins i tot amb una trobada el darrer dia. Conservo algun record documental d’una emotiva darrera sessió del Cinema Orient quan va programar The last picture, un petit cinema de la família Agustí molts anys dedicada al cinema «d’art i assaig» que es va enderrocar en eixamplar-se el carrer Emili Grahit. Exemplar comiat.

La plaça que jo vaig conèixer de petit tenia tres cinemes. L’Albèniz, que era també teatre, amb una notable monumentalitat, a una banda el Coliseu Imperial i a l’altra el Gran Via. Compartien alguns elements comuns: tenien dos pisos i fins i tot llotges, eren vells de mena i tenien cafès marbrats annexes o botigues de llaminadures. A prop hi havia l’Ultonia, també de grans dimensions, les dues sales del Modern i a l’Eixample anys més tard els Catalunya, una gran millora de comoditat i qualitat. Posteriorment els Lauren, que inauguraren els multicinemes a la ciutat després seguits pels Ocine de Sant Ponç o els de l’Espai Gironès de Salt. A tots els que he esmentat hi he estat (com als de la Salle de diumenge a la tarda, en canvi mai al Familiar de Vista Alegre) i he gaudit del plaer i l’afecció del cinema, un negoci de sagues familiars, Agustí, Regàs, Llorens, Gratacós, Gubau i segur que me’n deixo.

Quan fa molts anys vaig començar a treballar al diari, venia sovint en Josep Maria Pallàs, programador de l’Albèniz. A vegades pels canvis de darrera hora. Li havia arribat una nova pel·lícula aquella tarda o volia substituir alguna que no rutllava. Sempre s’establia alguna simpàtica polèmica amb ell. Crec que llavors també programava el Coliseu i el Gran Via. No existia internet i la programació només es coneixia pel diari. Ha fet una gran feina. També venien en Kim Riera de l’Ultònia i els Catalunya i a vegades del mateix propietari, en Narcís Agustí.

En fi, ja ho veuen, si poden vagin al cinema. Sinó aviat acabarem veient les pel·lícules sols a casa en una magnífica pantalla de televisió però perdent tot el conjunt de experiències, atenció exclusiva i sensacions compartides que ens donen els cinemes. Evidentment a menys que sigui un film de la Marvel o d’altra família de superherois.

Compartir l'article

stats