Quiosc

Diari de Girona

Antoni Salamanca

Llums i ombres sobre el futur de la Badia de Roses

Fa temps que es considera la badia de Roses com una de les més maques del món. De fet, forma part del «Club de les Badies més Belles del Món», reconeguda per la UNESCO. I certament ho es, i més encara si incorporem les aportacions que va fer el 1966 l’enginyer figuerenc Frederic Macau, en el seu estudi «L’Alt Empordà geometritzat per la tramuntana», on entre altres coses deia que «la forma de la platja és perfectament el·líptica, com si hagués estat traçada en tiralínies» o que «el golf i la badia de Roses guarden la relació àuria més perfecte en les seves proporcions». Certament això és així geogràficament parlant, i més ho era el 1966, quan encara la irrupció del turisme i la urbanització de la primera línia de costa, encara no havien començat a modificar el paisatge (ara que tan es parla de «paisatge»), per no dir a malmetre’l. De llavors ençà, pràcticament s’ha donat per fet a tota la costa, que aquest era el preu a pagar pel progrés.

Però el temps passa i el canvi climàtic ha irromput com una nova variable que ha vingut per quedar-se, amb impactes inclosos que ja provoca en aquest indret, a l’arenal, platges, canals, golfets i cales. Per no dir quan hi ha embats de temporals, a infraestructures esportives, nàutiques, pesqueres o turístiques.

La badia de Roses, segons dades oficials, te 45 km de platges, 15 km de cales i 50 km de canals. No fa falta tenir a mà estudis prospectius amb canvi climàtic inclòs o no (les zones inundables fa anys que se sap quines són), per saber que de forma cada vegada més accelerada, l’augment del nivell del mar, la temperatura de l’aigua, la intensitat i freqüència de temporals (veure el Glòria 1, el Glòria 2 el lamentarem, si no s’ha fet res), delmaran aquesta badia, tal com estan delmant fa anys platges de ses Illes, del Maresme, el Barcelonès o el mateix Delta de l’Ebre. I més quedaran delmades, en un context d’inacció climàtica. Per cert, no tot és transició energètica, pot ser cal recordar-ho. Com també cal recordar, que per 1 cm de pujada del nivell del mar, desapareix 1 m3 de sorra. Sembla poc, és lent, però inexorable. Cal posar-hi mesures ja, doncs la creixent virulència d’onades i temporals ho accentua i la reposició de sorra, ja no és una opció, en la que molts ajuntaments encara llencen milions al mar.

Els estudis, informes i projeccions estan a l’ordre del dia. No tan la prospectiva de riscos, en el marc d’auditories d’impacte ambiental, doncs sovint no interessa tenir dades sobre els impactes imminents 2023-2030, pel compromís que significaria pel conjunt de totes les administracions i per l’alarma social que provocaria. Però perquè aquí som molt curt-terministes i només ens atenem als períodes electorals. No cal anar molt lluny, a la costa francesa mediterrània mateix, per comprovar que d’una manera lenta, discreta, amb molt consens i molta planificació d’anys, es van prenent diferent tipus de mesures, amb la participació dels sectors afectats.

Si realment es vol defensar el «paisatge» (i molt més) de la Badia de Roses, com sembla darrerament, el que haurien de fer, però ja, tots els partits polítics al govern i a l’oposició, dels quatre ajuntaments de la Badia (Roses, Castelló-Empuriabrava, Sant Pere Pescador i l’Escala), de cara a les properes eleccions municipals en les que tots ja estan treballant, és signar un compromís escrit dins el seu programa electoral que, tant si governen com si estan a la oposició, acordaran la creació immediata d’un Consorci per a la protecció de la Badia de Roses, on hi haurà els quatre ajuntaments òbviament, els Parcs Naturals, la Diputació de Girona, la Generalitat i els Ministeris de Foment i de Transició Ecològica, per tal d’endegar un Pla d’actuació i d’adaptació al canvi climàtic, inclòs un estudi de prospectiva de riscos (insisteixo 2023-2030) i començar a fer actuacions immediates de protecció del litoral.

És evident que en funció de la zona, amb més o menys arenal, propera a ports platges o aiguamolls, s’hauran de fer unes o altres actuacions, però s’ha d’evidenciar que el conjunt de les administracions es posa les piles d’una vegada entomant la gestió de riscos i la planificació de la vulnerabilitat, amb l’objectiu últim no ja de preservar l’arenal de la Badia i el seu paisatge, si no el patrimoni públic i privat d’aquestes localitats.

Caldrà estudiar mesures per les zones ja inundables, de contenció, prevenció, construcció de dics, espigons submergits o en superfície segons el cas, dunes «naturals» o dunes artificials naturalitzades, en fi, les solucions tècniques són variades i validades fa anys. A la Costa del Sol, també en tenim exemples. Pot ser cal recordar quan es va fer una gran obra d’enginyeria forestal fa més de 100 anys entre Sant Martí d’Empúries, l’Escala i Torroella, per tal de neutralitzar definitivament la invasió de dunes mòbils que delmaven camps, conreus, canals, vies de comunicació, masies i poblacions. El cas que ens ocupa ara és blindar, mitigar i evitar l’erosió, destrucció, desaparició, etc, del litoral, pels impactes del canvi climàtic a primera línia de mar. Si es va fer llavors, no es pot fer ara?! I si encara hi ha qui tingui dubtes, que demani informes que ja es van fer el 2008, en el marc del programa Riskcat de la Generalitat, o que consulti a l’Observatori del GeoRisc.

Compartir l'article

stats