La contundència d’aquesta frase l’he trobada en el llibre Redes Sociales, Periodismo y un extraño virus llamado Fake News de l’escriptora Isabel Meira, nascuda al Brasil, però criada a Portugal.
Certament, estem acceptant com a normals unes idees difoses bàsicament a través de les xarxes socials que compten amb l’empara de falses notícies, provinents de grups neoconservadors, amb grans recursos econòmics, polítics i també religiosos.
La seva narrativa s’expressa en nom del nacionalisme, de la raça o de l’ètnia. Sacralitzen l’Estat com si fos una religió. De fet, els neoconservadors utilitzen la religió que s’ha sotmès a la seva ideologia per prebendes, perquè els doni «suport ètic», tot denigrant a les religions tradicionals que no se sotmeten i manifesten lliurament el seu sentit crític.
L’Estat neoconservador, esdevingut en religió civil, desitja oferir una estructuració del sentit de la col·lectivitat que doni seguretats i identitat uniforme, front el pluralisme que dona la democràcia.
L’Estat/religió civil troba el seu paradigma en el nacionalisme imperialista globalitzador. («Amèrica és la nova religió», dirà Bush després de la Guerra del Golf del 1991). El Bush jr, en el seu discurs sobre «l’Estat de la Nació», parlarà de «l’Eix del mal» –Iran, Iraq i Corea del Nord–, com a posseïdors d’armes de destrucció massiva. Ara també Occident alinea a l’eix del mal l’afany imperialista rus comandat per Putin.
Raúl Berzosa Martínez a 10 Desafíos al Cristianismo defineix l’Estat autoritari, esdevingut en «religió civil», com l’autoadoració a la que es lliura la comunitat política moderna i neoconservadora que es creu salvadora messiànica i s’enorgulleix dels valors fonamentalistes i excloents que representa.
Tanmateix la seva afirmació identitària se sustenta en una narrativa que actua com a al·luminosi a les institucions polítiques requerides per una veritable democràcia, com: càrrecs públics electes; eleccions imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; fonts alternatives d’informació; autonomia de les associacions i ciutadania inclusiva, (Robert Dahl - La democracia, una guía para los ciudadanos)
Com combatre la narrativa neoconservadora amb voluntat d’imposar un pensament únic que esdevé la porta oberta a un nou feixisme?
Proposo la narració i la praxis d’Emmanuel Mounier (1905 - 1955), ben recollida i difosa per l’Institut que porta el seu nom i pregona el seu pensament: «Personalisme comunitari», que em permeto treure’n una síntesi.
Emmanuel Mounier, nascut a Grenoble (França), és influït pel poeta Charles Péguy i pels intel·lectuals catòlics inquiets de la seva època. Funda la revista Esprit per aportar una veu crítica i profunda a totes les qüestions polítiques, socials i educatives. Col·laborador de la resistència francesa davant la invasió nazi.
Mounier s’encara amb les crisis socials, morals i polítiques a partir del «personalisme cristià». La seva actitud fou d’un veritable revolucionari a partir de l’Evangeli. S’oposa a totes les formes de despersonalització, de conservadorisme reaccionari i de la pseudo revolució feixista. Per a ell, el Cristianisme és una doctrina de renovació de l’interior de l’home; però, a la vegada, és el ferment d’una renovació social.
La persona es realitza en la història a través de les següents dimensions:
L’encarnació: és la presència compromesa en la història, en els esdeveniments transformant les situacions d’alienació.
La vocació: hi ha en la persona un moviment de concentració sobre si mateixa i d’exteriorització. L’acció i el compromís s’han de nodrir i alimentar de la riquesa creativa de l’interior personal.
La comunicació: la persona no es realitza plenament si no es comunica. Ha de sortir d’ella mateixa, comprendre i assumir el destí de l’altre, donar i ser fidel.
La comunitat: és on la persona troba la seva realització plena. Mounier posa el «nosaltres» per sobre del «jo-tu».
La transcendència: hi ha una doble transcendència, la de la persona sobre la naturalesa i la de la persona sobre ella mateixa. L’home és un moviment per anar sempre més lluny, orientat pels valors. I tots els valors es reuneixen en la persona suprema de Déu.
Glossant la persona i el pensament d’Emmanuel Mounier, no puc deixar de recordar l’amic Joan Paredes Hernández, (1932-2015), seguidor de Josep Pallach, diputat del Pacte Democràtic, regidor de l’Ajuntament de Girona pel PSC i també per CiU, Director de Càritas, membre de l’Institut Mounier que va promoure el seu pensament a través de conferències sobre «Persona i Comunitat» i la presentació del seu llibre sobre Les terceres vies de la democràcia econòmica - El personalisme d’Emmanuel Mounier i els crecs del 1929 i 2008.
Gràcies, Joan, per la teva passió encomanadissa al pensament, obres i praxis, de Mounier, tan necessari avui com ho era ahir.
Vivim (o patim) un temps de lideratges i pensaments dèbils, sotmesos a les ambicions totalitàries i massificadores. Urgeixen, doncs, pensaments crítics com el d’en Mounier.
