Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Albèniz

Anar a l’Albèniz de Girona era un esdeveniment sempre, fos quina fos la pel·lícula que s’hi projectava. Era per la mateixa configuració de la sala, que a ulls d’un nen era un autèntic temple i semblava albergar tants misteris com els de la mateixa ficció. Un espai magnànim on tot el que es veia a la pantalla desprenia el mateix sentit de la meravella, per més que amb el pas dels anys descobrissis que aquell film sublimat tenia molts menys mèrits dels que li atribuïes. Tant li feia, perquè al final l’Albèniz i tot el que hi succeïa era teu. Era la teva emoció, la teva excitació, la teva troballa. Una repassada mental permet identificar ràpidament unes quantes pel·lícules que hi vas veure i s’han quedat com a part de tu. El llibre de la selva (la de Disney, la primera que vaig veure en una sala), Desafiament total (segurament la que més va marcar la meva adolescència: recordo haver-me quedat a la següent sessió per tornar-la a veure, i la vaig repetir al cap de dos dies) i Pulp Fiction (el salt a la maduresa cinèfila i l’avantsala d’un canvi de percepció). Era la projecció, era l’experiència i era l’aprenentatge. Eren aquelles primeres cites per anar al cinema i eren aquelles cues de les grans ocasions. Aquelles tardes de fires amb l’amic Carles, en què anàvem a veure qualsevol cosa per fer temps per a les barraques. Eren aquelles escapades de diumenge per no veure els finals d’infart d’una lliga de futbol en què tot es jugava a Tenerife. Eren les converses amb Josep Maria Pallàs, un programador cinèfil amb qui especulaves sobre recaptacions i parlaves de vells conflictes de distribució, com aquella tardança per poder veure Entrevista amb el vampir. Després va venir la conversió a multisala, i la proliferació de cinemes a punta i punta de la ciutat, però persistia el sentiment de pertinença a la marca i les persones que la formaven. El tancament de l’Albèniz suposa el comiat d’una certa Girona, sobretot d’aquella que pervivia dins de moltes persones que van créixer amb aquesta cinema, i també la trista constatació d’un canvi de paradigma del que encara no hem vist totes les seves conseqüències. El dia que les seves portes ja no es van obrir, es va tancar un llibre en què moltes gironines i gironins hi han escrit una part de la seva història. Evoquem-lo com el recordatori de la importància de veure pel·lícules al cinema, l’espai on molts hem après que la visió del món depèn, al final, de la teva capacitat d’imaginar-lo.

Compartir l'article

stats