Quiosc

Diari de Girona

Entre els molts significats de comú o comuna el que ara m’interessa és el que defineix comuna com una latrina o una instal·lació sanitària usada a les llars per orinar i defecar, proveït d’un seient amb un forat, que comunica amb un dipòsit, on s’acumulen les matèries orgàniques brutes. Podríem dir que es tracta d’un vàter sense aigua corrent i que no està connectat a cap claveguera. L’excusat es deia per evitar el nom malsonant.

A les cases del poble, abans de la dècada dels cinquanta, en el pati del darrere s’hi trobava una senzilla edificació en forma de petita caseta, on hi havia la comuna, però les llars sense badiu la tenien instal·lada al balcó. A pagès, igual que ho hem observat en molts westerns, la comuna estava separada de la casa, així la mala olor no es filtrava al menjador ni a la cuina.

La mesquita, nom ara políticament incorrecte per xenòfob, eren els residus excrementats i guardats en el dipòsit de la comuna, que el bastaix recollia en un pot metàl·lic i traslladava als horts per abonar-los. Algun camàlic el portava a l’esquena fins als camps, que podien quedar lluny i havia de trescar per costeruts camins fins a buidar-lo.

Una vegada de jove, a la vesprada, vaig entrar amb en Joan en una taverna on servien vi calent; un bar on els jornalers i pagesos es trobaven abans de sopar i prenien gots de vi, picaven olives de pinyol i cacauets.

(A aquest establiment de petit hi anava a comprar amb una garrafa de vidre de set litres el vi que es bevia a casa. La Munda, dona seriosa, no desdenyosa, poc de la broma, sempre que m’omplia la garrafa em somreia i em regalava anissos; m’aconsellava que fes cas als mestres perquè de gran em dedicaria a l’ensenyança. Passats molts anys quan jo ja era professor, un dia li vaig preguntar com sabia que acabaria donant classes, ella solemnement em respongué: "Coi, perquè ho sabia". Sempre he pensat que algunes bones dones eren bruixotes; de fet s’ha aplicat al poble, també a altres, la dita "dotze dones, tretze bruixes").

Un home, en Nando, que en portava més al cap que als peus i que em coneixia, va voler saber qui eren aquells nois i noies que anaven conills de pèl a pèl i habitaven un mas en mal estat. Vaig explicar que eren nois rebotats de la ciutat, que els agradava la natura i vivien senzillament en una comuna. Quan van sentir la paraula comuna esclataren en fortes rialles i van començar a fer comentaris i acudits que els hi feien molta gràcia. "Surten de la ciutat per viure en una comuna" (rialles), "Deu ser moda viure entre pixats i cagarades" (rialles) i "Les bestioles van vestides amb pèl, en canvi, ells no tenen ni roba" (grans rialles).

Endebades vaig aconseguir contar què és viure en comunitat, perquè cada cop que ho intentava i deia comuna els hi entrava el riure. Van concloure que eren uns malcriats, uns ganduls, uns porcs, i es passaven el dia uns damunt dels altres sense pencar mai.

Aquestes comunes rurals van acabar fatal perquè uns es cansaren de viure al camp, altres culparen a la mala organització en les tasques laborals domèstiques i als afanys de lideratge, però el més decisiu fou la reaparició dels hàbits socials urbans, com tancar la parella abandonant la pràctica de compartir els cossos amb el grup.

Les úniques comunitats que han sobreviscut històricament són les de les ordes religioses, puix que els homes i les dones viuen separats en els seus convents. Deia el filòsof Plató en la societat perfecte que els militars han de romandre en el celibat, no es poden casar, ni formar família, perquè quan hi ha fills brota la gelosia, l’enveja, l’odi i el pitjor de tots els mals o la mare de tots: l’egoisme.

Fa anys entusiasmat amb la novel·la d’Umberto Eco El pèndol de Foucault (1988) que parla a bastament de Sintra i Tomar, agafàrem el cotxe i cap a Portugal a visitar el magnífic castell dels templers. Allà vaig veure la primera comuna comunitària en una habitació airejada; consistia en un tauló de fusta amb cinc forats, el que indica que les deposicions es feien en grup, en comunitat fraternal.

Les comunes van ser substituïdes a la dècada del 50 per vàters, que solien ser de porcellana. Una novetat. En les cases del poble va fer-se especialment a la terrassa o al balcó una petita habitació per instal·lar el vàter, una tapa seient units a una tassa. És un aparell de fàbrica que consisteix en un recipient que per mitjà d’aigua en un dipòsit, situat en el cap del consumidor, que es posa en marxa estirant una cadena metàl·lica, i així s’evacuen els excrements, que van a petar al clavegueram.

En aquell període no existien els rotllos de paper de vàter i en el vàter hi havia penjats a la paret retalls de diari lligats amb un cordill. El vàter entrà definitivament en totes les llars, bars i restaurants.

Els vàters eren de la marca Roca; l’empresa va patir un sotrac comercial temporal perquè a cada descàrrega es consumien uns 14 litres d’aigua i s’embussaven molt, va ser quan van entrar al mercat nous inodors; tanmateix, l’empresa Roca, nascuda a Gavà, encara rutlla i va crear nous models corregint l’error de l’anterior.

Els urinaris públics han desaparegut igual que no es veuen pel carrer pixaners que orinin de cara a la paret. És quasi obligatori explicar l’anècdota, no sé si és verdadera o falsa, que tracta d’un fanfarró que preguntà a un gironí on podia agafar el metro i aquest el va acompanyar a l’urinari del començament de la Rambla de Girona dient-li que baixés per les escales i el podria agafar.

Era freqüent trobar a les parets de les latrines dels bars i en les de les estacions del tren, eslògans polítics, frases escatològiques i dibuixos ximplets. Potser alguns brètols després es dedicarien a fer grafitis a les façanes dels establiments comercials.

Compartir l'article

stats