Quiosc

Diari de Girona

La presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha acceptat verbalment el vot de Lluís Puig, però no ha quedat registrat. És més comèdia sobre la comèdia. La mateixa comèdia que amb el diputat Juvillà. També fa comèdia fent veure que no dimitirà per la fragmentació de contractes per afavorir un amic, un cas que pràcticament es pot dir ja que acabarà amb la seva carrera política. El mateix li va passar a Mònica Oltra, que va haver de dimitir no pas perquè fos culpable del que se l’acusava sinó perquè havia basat fins llavors la seva carrera política dient que una simple imputació bastava per haver de deixar qualsevol càrrec; i ella havia de complir amb tantes lliçons donades.

La visita del jutge Marchena de dilluns a Barcelona va estar igualment envoltada de tota la comèdia possible. Era una visita normal d’un jutge que a fi de comptes no va haver de fer cap esforç extraordinari per aconseguir que els seus processats es presentessin al judici. Junqueras, Romeva, Forn, etcètera, es van pagar el seu bitllet de tren per anar a Madrid a sotmetre’s al rigor de la justícia espanyola. Quin sentit té increpar ara el jutge Marchena quan visita Barcelona? Quin sentit té insultar-lo quan és el propi independentisme qui més greument s’ha ferit amb la seva actuació covarda, mesquina i miserable? El Nacional va arribar a publicar que els aldarulls a les portes de la seu on el jutge Marchena va dictar la seva conferència sobre intel·ligència artificial significaven que l’independentisme recobrava el pols. S’ha de creure que l’independentisme està mort si una trista manifestació de 200 jubilats sense res millor a fer pot significar la recuperació del pols d’algú o alguna cosa. Va ser la més depriment concentració de pobra gent que s’ha vist en molt de temps els carrers de Barcelona.

Laura Borràs sap que ha de dimitir perquè encara que és veritat que ha fet coses que tothom fa, o que molts fan i no passa mai res, a ella l’han enganxada. Mònica Oltra sap també que ha de dimitir molt més per la seva actitud respecte dels seus adversaris polítics que per la gravetat o la veracitat o el recorregut judicial que pugui tenir el seu cas. Estem davant d’una classe política increïblement mediocre, comediant, i que pateix els problemes que s’ha buscat.

L’anomenada nova política ha resultat ser molt poqueta cosa, i molt pitjor que la política que hi havia, i que els polítics que hi havia. No hi ha ni una sola personalitat que hagi donat el catalanisme després de Jordi Pujol que es pugui comparar ni mitjanament amb l’expresident. Val més ell robant que tots els altres junts essent honestos. Ha estat molt més important per a la construcció nacional de Catalunya el seu autonomisme de peix al cove o de la puta i la Ramoneta que no el suposat purisme independentista dels que l’han succeït i que només han significat un escarni per les institucions i la política catalana. Artur Mas, Quim Torra, Carles Puigdemont o Pere Aragonès són una paròdia molt barata i humiliant de la importància amb què Pujol va saber engrandir la presidència de la Generalitat.

La comèdia cada dia se la creu menys gent, i només cal veure la poca capacitat de convocatòria que darrerament tenen les demostracions independentistes. També ha estat aclaridora la solitud que ha patit Laura Borràs, i d’ençà que hem conegut la seva imputació pràcticament ningú no ha sortit a defensar- la. Potser la sensació més evident d’estafa la vam tenir durant la manifestació contra el jutge Marchena a Barcelona: mentre els digitals independentistes feien veure que hi havia una gentada, n’hi havia prou d’una foto aèria per adonar-se que eren quatre gats de poca dutxa, poca feina i poca roba. Feien tanta llàstima, pobrets, que fins i tot em sap greu ser cruel amb ells.

Però si darrerament hi ha hagut una notícia que m’ha causat gran, grandíssima satisfacció, ha estat que el Parlament Europeu hagi reconegut com a energies verdes l’energia nuclear i el gas. Això sí que és una victòria sobre la gran comèdia mundial de l’ecologisme, l’ambienttalisme i el canvi climàtic. És una gran victòria de la intel·ligència i del sentit comú que finalment s’hagi entès que l’energia nuclear no és cap enemiga de l’home sinó la gran aliada. Tots aquests ecologistes, comunistes i vegetarians que van fer la comèdia antinuclear tenen exactament el premi que la seva manca de recursos intel·lectuals mereix. Cal dir que Lluís Llach va ser un dels primers ecologistes de Catalunya, i un dels que més va cantar contra les centrals nuclears quan encara no s’havia posat de moda fer el ridícul cantant contra Espanya i contra la legalitat.

Que l’energia nuclear sigui ara considerada verda és una venjança sobre una colla infinita de cretins que jo ja no esperava de poder-me permetre. Però és veritat que de tant en tant Déu compensa el nostre patiment donant-nos gust en petits gestos. Aquest jo l’hi agraeixo molt sincerament. De tota manera, no em faig grans il·lusions. Sempre que caic en la trampa de pensar que l’estupidesa humana té un límit, la realitat ve de seguida a desmentir-me.

Compartir l'article

stats