Quiosc

Diari de Girona

Francesc Esteva

Madrid, l’OTAN i la guerra de Putin

Ja fa més de quatre mesos que Putin va decidir envair Ucraïna. Ens vam despertar un dia i vam xocar amb una realitat que pensàvem que havíem superat per sempre. Encara avui a molts ens sembla impossible que Europa estigui vivint una guerra com la que ha provocat Putin i, tot i que costa veure les seves implicacions, les anem trobant sense adonar-nos-en.

Alguns van tenir i mantenen una resposta de nen petit, voldrien retornar a la falda de la mare. Simplement diuen no a la guerra, volem la pau, no volem més armament i pensen que així tot està resolt. Aquesta és la resposta de Belarra en nom d’UP, infantilisme en estat pur. Subirats, molt més assenyat, ha dit que cal repensar moltes coses, en el fons es tracta de la difícil relació de l’esquerra amb la política de defensa que ve de lluny. Curiosament Yolanda Díaz calla, no entenc que una persona que vol dirigir un moviment polític pugui pensar que pot passar del tema, si no l’afronta no hi ha dubte que el tema li sortirà al pas, no pot ignorar-lo. El que més em sorprèn de l’actitud d’UP és el menyspreu a les ensenyances de la història d’Espanya perquè va ser la neutralitat de les potències occidentals davant d’un Franco ajudat per Hitler i Mussolini la que va decidir la guerra espanyola (que ens va costar 40 anys de dictadura i endarreriment) i tampoc va evitar la II Guerra Mundial. Hi ha alguna diferència entre la neutralitat dels europeus d’aquell moment i les declaracions de Belarra dient que Espanya no està en guerra? Algú assenyat creu de veritat que Espanya pot situar-se al marge d’aquesta guerra expansionista de Putin? De vegades sembla que hi ha qui voldria que Putin guanyés i segurament passaria com als anys 1940, la guerra simplement s’aniria expandint sense aturador.

La reacció de les potències occidentals és coneguda, mesures econòmiques contra Putin i ajut militar a Ucraïna sense entrar directament en el conflicte. Les mesures econòmiques van fent el seu curs amb més o menys fortuna. La reunió de l’OTAN a Madrid anava de les mesures militars i, en aquest sentit, la reunió ha sigut un èxit indiscutible. Les potències de l’aliança han deixat clar que només Putin és el responsable de la guerra i que continuaran donant suport a Ucraïna el temps que calgui i han llençat el missatge a Putin de que no guanyarà aquesta guerra. La guerra ha canviat la percepció de les coses, països tradicionalment pacifistes, com Finlàndia i Suècia s’han sentit amenaçats i han demanat l’entrada a l’OTAN que els ha rebut amb els braços oberts. També hi ha hagut altres acords reafirmant la defensa comú i un avís a la Xina sobre les seves aspiracions a Taiwan. No entraré en els acords de la reunió que han estat abastament explicats als diaris però sí que volia remarcar que simplement han oficialitzat el que ja estava definit en l’estratègia occidental. Amb coherència amb els seus objectius, han demanat una implicació més gran de tots en la defensa comú.

Espanya s’ha apuntat un èxit tant organitzatiu, tothom l’ha felicitat, com de lideratge internacional. Després de Madrid la visió dels governs occidentals d’Espanya i sobretot del seu president ha guanyat molts graons i, tot i no ser el més important, ho és per als espanyols. Tenim un govern respectat, ja va passar quan es va aconseguir l’excepció ibèrica en els preus energètics i ara s’ha reafirmat. Ara cal complir amb els acords que Espanya ha subscrit: més pressupost en defensa i un augment de la presència americana a la base de Rota. Tots dos acords força raonables si mirem el panorama en què estem. Sembla que el PP està disposat a donar suport als socialistes en aquests temes i també sembla que els d’UP estan disposats a carregar-se el govern per defensar la seva posició infantil. No descarto en cap cas un trencament del govern de coalició si continuen desqualificant els acords que ha signat el govern espanyol. El govern que ha aconseguit un èxit organitzant la reunió de l’OTAN no pot l’endemà deixar de complir els seus compromisos i si algú no ho comparteix se’m fa difícil veure’l al govern.

Tot el que he dit no vol dir que em senti totalment satisfet, sempre hi ha un però. He dit i repetit que deixar en mans exclusivament de l’OTAN la defensa d’Europa sense una política de defensa europea em sembla arriscat. L’OTAN és una aliança defensiva, cada actor hi ha de participar sabent què vol i Europa hi ha anat sense una estratègia conjunta de defensa. Això fa que l’aliança acabi acordant molts dels objectius estratègics dels que sí tenen una política de defensa, en detriment dels que potser serien els que interessarien a Europa (dic potser perquè no els hem definit). En aquest sentit UP tindria una magnífica oportunitat de sortir del no a tot el que es proposa per part de l’OTAN: proposar quina hauria de ser la política europea de defensa i ara mateix quina hauria de ser la resposta a l’agressió de Putin. En això podrien trobar un punt de discussió realista de tota l’esquerra tan amb els socialistes espanyols com amb l’esquerra europea. Obrir el debat sobre una política europea de defensa, i aportar la visió des de l’esquerra, aquesta si seria una aportació interessant. Però, de moment, no hi ha alternativa a l’estratègia marcada per l’OTAN que els europeus (desgraciadament per separat) hem ajudat a definir i, per tant, ens hi sentim ben representats.

I acabo parlant de la Borràs, el sainet només acaba de començar. Després dels missatges publicats no hi ha dubtes sobre el seu nepotisme i tot el temps que duri el número serà temps perdut per Catalunya. Desgraciadament tenim massa sainets d’aquest tipus que impedeixen dedicar-se a coses més importants.

Compartir l'article

stats