Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

O elles, o jo

Des de fa uns anys, quan comença la calor i guardo les botes i trec les sandàlies, m’agafa la mateixa por. És una inquietud irracional, un neguit que m’obliga a mirar constantment per on trepitjo cada vegada que surto al carrer. De fet, són dues pors, oposades i complementàries alhora. I no sé quina és més gran: una és trepitjar sense adonar-me’n una panerola. Només de pensar-ho se’m posen els pèls de punta i se’m fa un nus a l’estómac. L’altra és que una panerola em trepitgi a mi: que passi per sobre del meu peu quasi nu, amb el seu cos rígid, les seves potes angunioses i les seves antenes intimidants. M’ho imagino i se’m glaça la sang.

Les nits d’estiu, les paneroles es passegen pels carrers de Girona amb la tranquil·litat de les criatures que no se senten amenaçades per res ni ningú. No cal fixar-s’hi gaire per veure-les movent-se pels racons, enfilant-se per les parets, corrent per les voreres, sortint de qualsevol forat o escolant-se per sota d’alguna porta vella. He arribat a trobar concentracions nombroses d’aquests escarabats, com si estiguessin fent una reunió o una festa, amuntegades les unes sobre les altres en fraternal comunió. És veure’n una i sentir dins el meu cap una veu amenaçadora que em recorda: «Per cada una que veus, n’hi ha cent més d’amagades!»

Busco passar per carrers ben il·luminats només per poder-les veure amb prou antelació, per saltar a temps, per desviar-me quan les veig dirigint-se cap a mi sense gens de por, com si sabessin que soc jo la que les tem. Arribar a casa sense haver-ne esclafat accidentalment cap i sense que cap d’elles s’hagi passejat per sobre dels meus peus representa un alleujament immens.

De dia, el repte és, sobretot, evitar trepitjar els cadàvers de paneroles que vaig trobant. No sé si s’han mort per causes naturals (llegeixo que aquestes bestioles poden viure fins a un any!) o d’un cop d’escombra, però hi ha moltes paneroles estossades pels carrers: algunes, de potes enlaire, altres, com si estiguessin petrificades just abans de començar a córrer. Jo crec que són mortes, vaja. Perquè pensar que s’estan immòbils per fer-ho veure encara és més aterridor.

Haver buscat informació sobre la seva longevitat m’aporta una altra informació inquietant sobre les paneroles (les americanes, per ser exactes) que no sabia i que incrementa encara més la meva por: «També tenen ales que els deixen ser un aviador bastant capacitat», diu la Wikipèdia. No, siusplau. No pot ser que volin. Que poden viure uns quants dies –fins i tot, setmanes– sense el cap ja ho sabia, però no que poguessin volar. El dia que vegi una bèstia d’aquestes, amb cap o sense, però enlairada, em tanco a casa i no torno a sortir fins que arribi la fred. Només em faltaria haver d’anar evitant les que deambulen per les voreres i les que pugui haver fent passejades aèries. O elles, o jo. (I segur que guanyarien elles).

Compartir l'article

stats