Diari de Girona

Diari de Girona

Josep López de Lerma

L’assetjament laboral a discapacitats

Els constituents de 1978 varen incloure en la llei de lleis que es va sotmetre a referèndum la prohibició absoluta de discriminació per qualsevol causa (article 14) i el manament a tots els poders públics de portar a terme polítiques d’integració pels discapacitats (article 49). Avui pot semblar ben poca cosa, quasi una antigalla, però mirat amb els ulls d’aquell moment històric fou un gran avenç. Això i les disposicions internacionals posteriorment sorgides i subscrites per Espanya formen un corpus legal que no tan sols protegeix al diferent, sinó que malda per la seva inserció plena a la societat. Una d’elles, és la vida laboral, doncs sentir-se útil és la primera de les teràpies. És aquí on es fa just i necessari recordar a l’amic, veí i company Ramon Trias Fargas que, en tant que impulsor, donà nom a la primera de les lleis espanyoles protectores de la dignitat dels integrants del col·lectiu de «disminuïts físics, sensorials i psíquics», segons que encara es llegeix a la Carta Magna, tot i els intents, per ara fallits, d’adequar el llenguatge al que ve usant les Nacions Unides.

Des de que la meva dona s’inclinà per l’educació especial, aquella adreçada a nens i a nenes que no poden seguir la generalista, i que fou cofundadora del primer centre docent, a casa s’ha viscut sempre una sensibilitat especial vers els discapacitats. De fet, quan la naturalesa ens negà tenir fills, vàrem acordar acollir primer i adoptar després un dels seus alumnes. Vàrem seguir disciplinàriament tots els tràmits, inclòs el força ignominiós de fer un curset quan els dos érem mestres i endemés titulada en Pedagogia Terapèutica la meva dona. Érem sabedors en grau superlatiu de les dificultats de tota mena que acompanyava aquesta decisió. Tanmateix, la vàrem prendre, i no ens penedim. Junts hem vençuts totes les adversitats que se’ns han presentat. Les primeres, com no!, originades per l’Administració Pública, la catalana i la local. El meu cognom no només no ha servit per a res, sinó que ha estat impediment per a moltes oportunitats a l’abast del nostre fill. Barreres de tot signe i persones a qui un servidor va ajudar a ser algú en el món públic es varen conjuminar per negar-nos el pa, l’aigua i la sal. Noms i cognoms que si els digués, voldríem fondre’s en aquell «tu que tens influències, ajuda’m!» que abans m’havien dit. Però vàrem triar i sabíem qui, i naturalment el què comportava. I així hem anat fent sense que un servidor mai no fes servir la dalla per passar comptes. He fet molts favors al llarg de la meva vida, però me n’aniré a l’altre món sense haver-ne demanat mai cap per a mi o per als meus.

Però ara la cosa ha passat de la ratlla. Tots sabem que la moral és un conjunt de normes, valors i creences existents i acceptades en una societat que serveixen de model de conducta i valoració per establir allò que està bé o està malament. En el context filosòfic, l’ètica és quelcom diferent, però indubtablement relacionat. Ara parlaré d’una immoralitat que clama al cel, però també d’un delicte penat amb presó. Parlo d’assetjament laboral i dic el següent: vàrem trobar a Inserta, un eina de la Fundació ONCE que té per objecte la inserció laboral de persones discapacitades, una entitat que va entendre i comprendre la situació del nostre fill. Li va trobar feina en una empresa càrnia originària de Blanes i amb instal·lació productiva a Maçanet de la Selva, el nom de la qual avui no diré. D’antuvi els seus responsables sabien de la seva discapacitat, però també ho saberen per la meva dona, que mai no se n’ha amagat. Tampoc no era la primera vegada que feien aquest tipus d’inserció i un es pot imaginar que també coneixien l’obligació legal de reservar un 2% de la plantilla per a persones amb discapacitats, així com també l’ajut de 4.500 €/any, segons el SEPE, que l’empresa rep per cada persona inserida.

Al començament les coses anaren bé. Els companys de grup el varen rebre amb estima, però no tan bé tres personatges, dues dones i un home, que es diuen encarregats o capatassos, que trobaren en un feble la possibilitat d’autorealitzar-se en la seva misèria moral i ètica. Una, del país; els altres, de l’Est. Varen començar per desubicar-lo respecte del lloc inicial i anaren a més. La mare va parlar amb el responsable de RRHH i aquest va començar a parlar-li de «productivitat». Que no sap el conspicu individu que, com li va respondre la meva dona, la productivitat no pot ser igual o superior a la resta dels empleats? Això no obstant, els interfectes passin a l’assetjament laboral. Es donà de manera sistemàtica, amb brutalitat verbal i amb menyspreu personal, amb vexació, insults, crits, ridiculitzant-lo i un llarg etcètera que inclou filmacions intrusives de la seva privacitat i immobilització física amb danys comprovats tant pel Servei d’Urgències de Psiquiatria de l’Hospital Santa Caterina com pel CAP corresponent. Hi vaig trucar l’endemà que el nostre fill explotés demanant hora per veure’m amb el de RRHH. Aquest em va dir que no calia puix s’havia acordat la seva expulsió del lloc de treball. Em vaig enfurismar. S’ha passat tant que ara mouré fitxa en els àmbits administratius i penals. La indecència ha de ser castigada.

Compartir l'article

stats