Quiosc

Diari de Girona

Mateu Ciurana

La plaça dels cines

La plaça de la Independència (en aquest cas, independència del Francès) ha tingut dos noms populars. D’una banda plaça de Sant Agustí, per un convent que hi havia abans de la desamortització i per l’altra, plaça dels Cines perquè allà s’hi concentraven les sales d’exhibició de l’espectacle més popular del segle vint. De la meva època d’estudiant, a mitjans dels anys setanta, recordo a la banda de Correus el magnífic Teatre Albèniz i, al seu costat el Coliseu Imperial. A l’altra banda d’avinguda, el Salón Gran Vía, més modest, que ens ha deixar un nyap que fa mal als ulls. No quedava molt lluny l’elegant Teatre Ultònia mentre que el Cinema Orient era apartat del centre, exactament on ara hi ha la vorera de la cantonada Emili Grahit amb la Rutlla. I, finalment, en plena ciutat vella el Cine Modern, que he conegut vell i decadent, però que sembla els enterrarà a tots perquè, des de fa un anys és de titularitat municipal, amb el nom de Truffaut. I prou.

Certament que hi havia hagut el Cine Familiar o fins i tot el mític cinema de la Salle. Després vindrien els Catalunya d’Emili Grahit que es van inaugurar amb Star Wars, i els cèntrics Plaça. De més cap aquí hem tingut les multi sales, amb una efímera oferta de Lauren Films, la inauguració dels Oscar, avui Ocine, que van representar el tancament d’Ultònia i Catalunya i, és clar, els Albèniz que van substituir aquell esplèndid local gegantí per unes funcionals sales. I anant a Salt, les de l’Espai Gironès.

I sempre hi havia una gentada que anava i venia, entrava i sortia dels cines. Però els gironins dels nostres dies, com per tot arreu, han deixat d’anar al cinema per a consumir les pel·lícules des del sofà de casa amb pantalles domèstiques cada cop millors, començant la sessió quan un ho vol i pagant cada mes, per veure un munt de títols l’equivalent a una entrada de cine. I ara que l’Albèniz tanca, només tenen dret a plorar-lo aquells que en els darrers temps han passat per la seva taquilla. La resta, no cal que deixin anar llàgrimes de cocodril i segueixin mirant el Netflix sense moure el cul del sofà. Quan tanquen els cinemes, no solament perdem el gaudi d’una pantalla gran sinó que també, encara més important, la sensació d’una experiència col·lectiva que és molt agradable. Un cinema ple amb les rialles del públic, no tenia preu. Llarga vida als Ocine de la família Agustí i al municipal Truffaut, gestionat per un col·lectiu d’enamorats d’això que és anar al cine. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats