Quiosc

Diari de Girona

Jordi Roura

Festa major

Els avis a primera fila, per no perdre’s el pregó ni la cadira que tant ha costat aconseguir; les entitats preparant els entrepans i servint el beure; els nens corrent amunt i avall, que per una nit d’estiu tampoc passarà res si van a dormir tard. No hi ha distància, encara que sembli impossible, i quan comença el concert el vius com els d’abans, dret, ballant, amb cops de colze i alguna trepitjada. La normalitat també ha tornat a les festes majors.

Amb una cultura popular tocada de mort en temps de Twitch, té cada cop més mèrit que encara quedin voluntaris per aixecar els gegants, impulsar les entitats i fer poble. Que hi hagi gent disposada a fer pinya per aixecar un castell després de vuit hores de jornada laboral. Superada una pandèmia que ha canviat molts hàbits i, per exemple, ha deixat teatres i cinemes amb l’aigua al coll, un dels temors de molts grups de festa major era saber si el públic hi voldria tornar o se n’hauria oblidat com de tantes altres coses.

Divendres vaig sortir de festa (major) i almenys en aquella, a l’entorn d’un castell medieval, tots aquests valors hi seguien preservats. Els avis, els nens, les famílies, els veïns, els joves i els que no ho són tant. Compartint el moment en una societat cada cop més tancada i individual.

Compartir l'article

stats