Com que des de fa un temps alterno vida entre Suècia i Girona, molts em pregunten sobre la proximitat de la guerra i la novetat que per fi el país nòrdic té el camí lliure per entrar a l’OTAN. Aquesta setmana es van signar els protocols d’adhesió de Suècia i Finlàndia i tot sembla accelerar-se per ingressar-hi, malgrat les amenaces de Putin.
Si els dic la veritat, aquí a Suècia la gent no sembla gaire preocupada pel que passi a Ucraïna, més enllà de que s’encareixin els serveis i les hipoteques. Els escolto comentar la guerra amb menys interès que fa poques setmanes enrere parlaven sobre Eurovisió, o menys fins i tot. I si algú pensava que la notícia del possible annex produiria fileres de cotxes a Estocolm festejant el succés, està més que equivocat.
El fet que la seva primera ministra, Magdalena Anderson, s’entestés en entrar a l’aliança no els inquieta prou com per deixar de preocupar-se pels seus jardins, polits i minuciosos, que en aquesta època en tenen molta cura. Avui se l’escolta a la ràdio, a la primera ministra (d’aquí poc hi ha eleccions), parlant del canvi climàtic i dels llocs de treball. L’OTAN i la guerra no tenen pes en el debat electoral.
A Catalunya passa una i altra vegada. Fa la sensació que les notícies de l’OTAN, tot i tractar-se del futur del món, importen molt poc. Serà perquè des de l’inici de la guerra l’organització ha estat jugant més el paper d’ONG amb dret a enviar armes al front i muntar un dream team que no pas a prendre un paper més rellevant i seriós en l’assumpte.
La mort i el terror succeeixen en el mateix lloc que quan va començar el conflicte, però a l’imaginari públic sembla haver-se allunyat prou perquè un pugui deixar de preocupar-se’n. Hi ha un degoteig d’informació, és cert, però cada cop sembla cobrar la consistència borrosa de la que va arribar durant anys de la guerra de l’Iraq. Com un miratge, és una il·lusió al revés: sembla que no existeix, però és cert, cada dia causa morts de desenes d’innocents i cada vegada és més a prop. Mentrestant, els líders de l’aliança juguen a fer-se una selfie i riure’s de les fotos de Putin.
Viatjo a Girona i visito parents i amics. Els homes em pregunten pel conflicte bèl·lic i l’OTAN, gairebé per compromís, però de seguida canvien al tema més atractiu de les dones sueques, si són com el mite explica. I entre aquest contrast entre allò superficial i allò vital, la vida continua.
