Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xuclà

Mapes, mapes, mapes

Energia nuclear, per què no?. El Parlament europeu acaba de votar considerar l’energia nuclear i el gas com a energies netes per afrontar el repte de la neutralitat climàtica d’Europa l’any 2050; és a dir, una forta aposta per la descarbonització. Espanya és dels pocs països en mantenir-se inflexible en estudiar l’allargament dels anys de funcionament de les centrals nuclears. No cal ni dir que per a França és un assumpte d’identitat i sobirania energètica i podem veure de tot si la propera tardor el gas rus deixa d’arribar al centre d’Europa. Podem veure fins i tot Alemanya reconsiderant el «no» a l’energia nuclear amb els verds en el govern. Itàlia no té cap central nuclear operativa i pateix buscant contractes que no es concreten amb Algèria. Només plantejo el no integrisme en el «no» a l’energia nuclear, un debat sense prejudicis i amb mentalitat oberta, atent al moment actual geopolític i l’economia de guerra en la que vivim. Aquesta setmana, el Parlament Europeu ha apostat per l’energia nuclear com una energia verda, per tant, sostenible. I aquesta setmana, el PP també ha sortit en defensa de l’allargament de la vida de les centrals nuclears, posició que de manera ridícula fins ara només defensava Vox. Fa poc vaig estar en una taula rodona on Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT, va defensar l’energia nuclear. Sectors del món socialista també en són favorables, però es topen amb la posició intransigent dels seus dirigents en el Govern. En setmanes passen més coses que en molts anys.

Europa desperta del son.Durant massa temps, Europa s’ha mantingut còmodament incrustada en un món «posthistòric», mentre subcontractava la seva seguretat al contribuent nord-americà. La guerra d’Ucraïna marca el final del mite que la història «acabà» amb el final de la Guerra Freda i la dissolució de la Unió Soviètica. El moment actual també reivindica l’adagi llatí, Si vis pacem, para bellum («Si vols la pau, prepara’t per a la guerra»). Una OTAN forta i unida ajudaria a assegurar la pau. Però qualsevol arquitectura de seguretat europea que sorgeixi de la guerra d’Ucraïna ha d’incloure zones d’amortiment entre Rússia i l’OTAN. Ucraïna, que probablement haurà d’abandonar les seves aspiracions d’adhesió a l’OTAN com a part de qualsevol acord de pau, hauria de ser una d’aquestes zones. Suècia i Finlàndia, amb la seva frontera de 830 milles amb Rússia, ja ha fet el pas i ha pres partit pel bloc OTAN trencant amb una llarga tradició de neutralitat. Hi ha setmanes que la història s’accelera més que en anys o dècades. En el futur previsible, la pau s’ha de basar en la desvinculació. La fi de la dependència d’Europa de l’energia russa contribuiria a la pau, ja que obligaria Rússia a diversificar el seu model econòmic, augmentar la participació de Rússia en l’estabilitat global i impulsar el país a convertir-se en un participant més actiu en l’economia global. Avui sembla impossible amb una mirada curta, però els països tenen un recorregut i una motivació que va molt més enllà dels seus governants actuals. En setmanes passen més coses que en molts anys.

La proliferació nuclear. La guerra a Ucraïna ha reafirmat la rellevància de les armes nuclears com a element dissuasiu principal dels conflictes mundials. Per primera vegada des del final de la Guerra Freda, una gran potència ha amenaçat públicament amb desplegar armes nuclears tàctiques. I l’amenaça va funcionar: Occident ha estat calibrant acuradament el seu subministrament d’armes a Ucraïna, per tal d’evitar donar motius a Rússia per recórrer a l’escalada nuclear. A més, la invasió no provocada d’Ucraïna per part de Rússia no s’hauria produït si Ucraïna no hagués lliurat el seu arsenal nuclear en virtut del Memoràndum de Budapest de Garanties de Seguretat de 1994, que incloïa garanties nord-americanes i russes per respectar i defensar la seva integritat territorial.

Potències revolucionàries com Corea del Nord i l’Iran han observat de prop aquests desenvolupaments. Per a l’Iran, una potència xiïta en ascens, el seu programa nuclear representa una pòlissa d’assegurança contra les potències sunnites circumdants, totes elles aliades d’Israel i dels EUA. La lògica nuclear de Corea del Nord no és gaire diferent. Hi ha poques opcions realistes per frenar la tendència a la proliferació nuclear. Un fet que marcaria la diferència seria que les cinc grans potències nuclears prenguessin l’exemple i comencessin a reduir dràsticament els seus arsenals. L’obstacle, aquí, sorgeix de la disparitat entre el poder militar convencional nord-americà i el de la Xina i Rússia. Per a França i Gran Bretanya, mantenir les armes nuclears és una qüestió d’estatus. Si tornessin a sorgir líders del calibre de Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov, capaços d’anul·lar als seus respectius de seguretat, podrien liderar aquest moviment de no proliferació. Aquest lideratge no sembla que sigui imminent.

Palestina, a l’estacada. Se suposava que el tema palestí sempre havia de ser central per a qualsevol reconciliació àrab-israelià. Davant d’això, els acords d’Abraham, pels quals Israel va establir relacions diplomàtiques amb quatre països àrabs (Bahrain, el Marroc, el Sudan i els Emirats Àrabs Units) l’any 2020, juntament amb els tractats de pau que Israel ja té amb Jordània i Egipte, representen una gran jugada estratègica, un retrocés objectiu a les forces de la causa palestina. De fet, en crear aliances de seguretat amb Israel, els règims àrabs conservadors han prioritzat enfrontar-se a l’amenaça d’un Iran amb arma nuclear per sobre de defensar els palestins. Amb l’onada d’atacs terroristes de joves palestins i els disturbis a Jerusalem «en defensa de la mesquita d’Al-Aqsa», els palestins emeten un avís: poden interrompre aquesta nova arquitectura de seguretat àrab-israeliana i inflamar les masses a tot el món àrab en el que podria ser la mare de totes les gihads. Per desgràcia, el vell paradigma de pau de les negociacions de pau bilaterals israelo-palestines ha estat un fracàs monumental. Palestina té tal grau de debilitat interna que estaria disposada a negociar un acord que va tenir a tocar l’any 2000 i que no va ser possible per l’obstinació d’Arafat en el tema de la capitalitat de Jerusalem. Però hi ha dificultats per a l’èxit, especialment la desunió palestina i la coalició de govern d’Israel totalment paralitzat per la repetició d’eleccions.

Compartir l'article

stats