Quiosc

Diari de Girona

Josep Callol

Qui ha esborrat Laura Borràs?

La coincidència en el temps ha fet que els camins de dues persones molt distants s'hagin unit al final de les seves respectives carreres polítiques. Boris Johnson i Laura Borràs, un amb la dimissió anunciada i l'altre a punt d'haver-la d'anunciar -o almenys és el que sembla-, estan en aquell punt on la tovallola ja és a la mà de qui l'ha de llençar i se sap que caurà a terra del quadrilàter en un moment o altre. La presidenta del Parlament està amortitzada, cosa que els passa a tots els polítics en un moment o altre, més aviat o més tard, havent fet més o menys feina per la societat o amb una edat més propera o menys a la jubilació. Quan arriba, la gran majoria pensa que encara no és el moment i, tot i que hi ha honroses excepcions, creu que la decisió només depèn d'un mateix. No és veritat. La decisió no és quasi mai seva. Qui els fa caure, en uns casos és l'electorat, en altres el partit i a vegades una barreja dels dos.

Laura Borràs caurà, amb dimissió o sense. No és cap persecució, almenys no ho és de qui ella diu. I Jordi Turull ho sabia el dia que va presentar candidatura per manar a Junts i va optar per no plantar cara a la presidenta del Parlament. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja l'havia deixat a un pas de judici una vegada i estava a punt que ho fes per segon cop, després que ella presentés un recurs que li ha fet més mal que bé de cara al judici. Un recurs que només va servir per guanyar una mica de temps i perquè apareguessin algunes proves comprometedores més. L'home trist és també calculador i sabia que no valia la pena gastar energies en una guerra que acabaria guanyant sense haver de moure cap dit. Només es tractava de no fer res: ni atacar-la, ni defensar-la.

Carles Puigdemont no ha ajudat. Probablement, l'expresident que era al partit fins al juny i que hi ha qui diu que encara hi té una certa influència, podria haver fet alguna cosa per intentar salvar-la. No li va interessar perquè no és cap secret que Borràs no ha estat mai sang de la seva devoció. El resultat de les votacions en el congrés d'Argelès-sur-Mer va ser molt significatiu i humiliant i va servir per comprovar que tenia més detractors que supporters. I si a dins hi ha enemics, a fora encara n'hi ha més. Els dirigents d'ERC es freguen les mans i estan en posició de veure-les venir perquè, com Turull, saben que no han de fer gairebé res. La situació els afavoreix i jugant amb frases ambigües deixen clar que el millor que podria fer la presidenta és dimitir i com més duri el procés, millor per a ells. És ben cert que si el teu enemic es dedica a baralles internes, no li quedarà gaire temps per enfrontar-se amb tu.

Però, deixant de banda els «amics», qui ha fet més mal a Laura Borràs és Laura Borràs. El seu pecat no va ser trossejar contractes per, presumptament, afavorir a algú; ni deixar-ho escrit en missatges o enregistrat en àudios, ni tampoc els testimonis que s'han localitzat durant la investigació. Tot això serà útil a la fiscalia en el judici i està per veure com acabarà, però no serveix per a la condemna política que ja fa mesos que està vivint. Ella mai va pensar que les proves sortirien a la llum i aquestes han servit només com a excusa per castigar-la per uns errors que va cometre molts anys després.

El seu pecat va ser mentir i deixar un reguitzell d'emprenyats darrere d'aquesta mentida. Habitualment, la mentida en política castiga poc o gens. Sempre hi ha excepcions i la presidenta ha topat amb una. Podria haver enganyat dient i fent allò que els seus seguidors esperaven d'ella i no hauria passat res. Ara els tindria a tots fent campanya en la seva defensa, al carrer i allà on fos. Però va dir una cosa que tots els seus esperaven que executés i va fer la contrària. Cas Pau Juvillà. Per això no va guanyar a Turull, per això ara està sola i condemnada políticament.

Compartir l'article

stats