El passat mes de maig, Alberto Núñez Feijóo –un home que encara no sap si la seva nació és Galícia o Espanya–, arran del relleu de la directora del CNI Paz Esteban per Esperanza Casteleiro, deixà anar que, en veritat, els que governaven Espanya eren els independentistes catalans i bascos. I jo, que soc català i independentista, sense assabentar-me’n!
Ara resulta que manem. Resulta que el Tribunal Constitucional és català, al Consell General del Poder Judicial hi dominen els catalans, i no diem al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que si no fos per això, en comptes d’imposar el 25% de català a les escoles, deixarien només l’horari de pati per parlar-lo. I jo a la lluna de València! Consti: uns dies abans d’aquestes declaracions, al Cercle d’Economia de Barcelona, tot i acusar el «procés» de vincles amb Rússia sense «cap base provatòria», que deia la senyora Robles, Feijóo havia fet l’ullet als catalans deixant clar que les Comunitats Autònomes són Estat i no cap realitat juxtaposada. «Les Comunitats Autònomes, dialoguen, discrepen o acorden amb el govern, no amb l’Estat», va deixar clar. Menys mal.
Ell, és clar, discrepa que el govern d’Espanya sigui dominat catalans i bascos independentistes. Desconec els catalans que manen al Banc d’Espanya, al Tribunal de Comptes i a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, que van ordenar als catalans atonyinar-se entre si quan només dos milions quatre-cents mil persones van anar a exercir un vot simbòlic en urnes que, d’una banda, amagaven, i de l’altra buscaven desesperadament. I menys mal que els catalans, que manen els exèrcits de terra mar i aire, no els van fer sortir! Feijóo també va dir que a Catalunya es practicava l’apartheid lingüístic. Castellà, volia dir?
Ni un mot, tanmateix, del CNI i l’afer «Pegasus». Res de possibles prevaricacions de magistrats. Ara resulta que el jutge Pablo Lucas del TS hauria permès escoltar els telèfons de 18 persones, entre les quals Pere Aragonès com a promotor dels CDR (ha!), dels 60 de l’elenc fet públic pel grup canadenc de ciberseguretat Citizen Lab. Ara bé, segons el CEO de NSO, Group israelià que va vendre «Pegasus» a Espanya, ho feia sota l’obligació d’operar sols en tres camps: terrorisme, narcotràfic o associació per delinquir. El jutge podia deixar espiar un moviment d’independència democràtic i pacífic amb el «Pegasus»? Deixar punxar telèfons, equival a deixar emprar «Pegasus» o «Candiru», que et troben agendes, fotos i arxius ? Sabent que les autoritzacions judicials duren tres mesos, i la majoria s’atorgaren el 2019, per què Citizen Lab les situa el 2020, en el cas d’Aragonès, quan es debatia el suport al govern de Sánchez? I per què també s’espià Maragall, quan es temia que l’independentisme arribés a l’alcaldia barcelonina? Ha prevaricat el jutge? Hi ha altres estaments estatals que gaudeixen d’un software d’espionatge semblant? I, el pitjor de tot, si es van espiar advocats del judici del procés, no es pot arribar a considerar nul?
Tots aquests interrogants no aclarits ni en la vergonyosa compareixença de Sánchez per parlar del «Pegasus» al Congrés el passat 26-V, són caps i puntes que no lliguen. I em temo que lligaran tant com els acords d’aquella taula de diàleg (ha!) que havia d’afrontar el problema polític de Catalunya. Ai, la por! I Fiscalia? No hi comptin. Si no ha actuat en el cas de la banca andorrana ni amb les guatlles de Fernández Díaz al Congrés sobre la seva relació amb el comissari Villarejo, no l’esperin. I, tot amb tot, el govern central no pot prescindir de catalans i bascos. Cal deixar caure Sánchez i tastar el revulsiu de PP i Vox al govern, com alguns voldrien, per fer-ho petar tot?
Òbviament, per això –no perquè manem–, no som estimats. El mal que patim els catalans ens el van diagnosticar els professors Amuitz Garmendia i Sandra León de la Universitat Carlos III de Madrid, en un estudi realitzat per a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), juntament amb Esade, a finals de l’any passat i publicat recentment: Polarització i convivència a Espanya 2021. Segons aquest treball, els catalans som els menys estimats per les altres autonomies hispàniques i els únics que, d’una manera generalitzada, suspenem en totes les autonomies; només ens aproven els bascos (56,3).
Pel que fa a la percepció de la convivència per comunitats autònomes en el conjunt de l’Estat, la mitjana estatal, en una escala del 0 al 10, se situa en un 5,85, amb un pic del 6,22 quan es pregunta als valencians i un 5,1 quan som els catalans que responem. En aquests sentit, Catalunya aniria d’una percepció molt dolenta (22,7%) a molt bona (27,8%). La pregunta fa referència a la convivència en el conjunts de l’Estat, però també n’hi havia una altra per a cada autonomia. Els més crítics amb ells mateixos, per aquest ordre, seríem catalans, bascos i gallecs. La convivència entre catalans és del 6,2, quan la mitjana per a tot el conjunt de l’Estat arriba al 7.
En el treball es consideren també els partits polítics com el principal focus de polarització. Els d’una facció solen valorar molt negativament les altres. Així, un votant del PSOE, que puntua el seu partit amb un 72,7 sobre 100, atorga al PP un 36,8 de mitjana, un 40,1% a ERC i un 32,6% a JxCat. Per als del PP, el PSOE obté un 25,8 i entre ERC i JxCat puntuen a l’entorn del 50.
Quan a l’estimació, en una escala del 0 al 100, els extremenys són els que puntuen pitjor l’afecte que senten per nosaltres, els catalans (34,7), seguits pels andalusos (41,6), Madrid (45,2), Galícia (46,2) i València (46,3). Els extremenys també suspenen els bascos (46,3). El bo del cas és que Catalunya, amb un 53,6, estima els extremenys per damunt dels madrilenys (50,4) i amb un 64,3 estima els bascos. I els bascos estimen els extremenys amb un 61,8. Els ciutadans de la resta d’autonomies aproven en la majoria d’encreuaments: per exemple, els andalusos són menys ben considerats per Galícia (57,3) i segueixen, en manca de consideració, Catalunya (59,0), País Basc (62,5), País Valencià (64,8), Madrid (65,8) i Extremadura (68,7). Val a dir que a l’enquesta de la Generalitat del 2019 els catalans érem els que quèiem pitjor a la resta d’autonomies, tot i que arribàvem a la mitjana d’aprovat... i no com ara. No només no manem, sinó que hi ha una absoluta desafecció (llevat del País Basc) de les altres comunitats envers Catalunya. No ho oblidéssim.
L’estudi lamenta la polarització operada per un discurs polític massa crispat i per la manca de confiança en les institucions. Resum? Els independentistes no manem; el que fem es pressionar l’Estat perquè doni explicacions d’afers que no són prou transparents, justament perquè ha posat la unitat territorial per damunt dels valors democràtics. Com per exemple que l’any passat s’executés un184% d’obra pública a la Comunitat de Madrid i, a Catalunya, un pírric 36,8%. I ens ho empassem per força! Però això són figues d’un altre paner.
