Quiosc

Diari de Girona

Ferran Vallespinós Riera

Parc Natural dels Canons submarins del Cap de Creus i Empordà

La Unió Europea disposa d’una estratègia sobre la biodiversitat d’aquí a 2030, amb el compromís, entre d’altres de conferir protecció jurídica al 30% de la superfície terrestre i al 30% de la marina de la UE, com a mínim, i incorporar corredors ecològics, dins d’una autèntica Xarxa Transeuropea d’Espais Naturals. Aquest objectiu figura també en la Declaració d’Emergència Climàtica del govern espanyol (compromís 26 de l’acord del Consell de Ministres del 21 de gener de 2020). Com a conseqüència, Catalunya ha d’arribar a l’any 2030, d’ací res, amb la protecció d’un 30% del seu espai marítim.

Ara per ara estem lluny d’aquest objectiu: al conjunt de l’Estat la protecció s’estén a un 12% de tot el mar territorial i Catalunya tenia una mica menys (amb 85.000 ha marítimes protegides, que suposen un 10% aproximat del total). Posteriorment, com a conseqüència el projecte LIFE+Indemares aquesta xarxa, a la costa gironina, es va ampliar amb un nou LIC (sistema de canons submarins occidentals del golf de Lleó, acull vora 2.200 espècies, una quarta part de les que es troben al Mediterrani), i una nova ZEPA (Mar de l’Empordà). Per tant, s’ha de treballar de valent si es vol assolir aquesta fita que suposa pràcticament, en vuit anys, triplicar els espais que hi havia fins fa poc.

Tots els objectius que assenyala Europa són igualment importants i d’obligat compliment. Amb la mateixa contundència que l’UE imposa límits temporals al funcionament de vehicles de dièsel o de benzina i estableix objectius clars per la transició energètica a l’horitzó de 2030 o 2050 (i més ara amb la crisi dels combustibles fòssils, que ha agreujat però no provocat la invasió russa d’Ucraïna), també ho fa en referència a la protecció dels espais marins. Es pretén la conservació de la biodiversitat en un medi de tanta importància com l’oceà per mantenir, entre altres serveis ecosistèmics, la seva funció clau d’embornal de l’excés de CO2 a l’atmosfera.

I ja se sap que el que no són comptes són contes i que qualsevol objectiu ha de ser mesurable. El de la protecció de la biodiversitat, clar i català: un mínim d’un 30% de la superfície marina eficaçment protegida per l’any 2030.

Catalunya disposa de la seva pròpia estratègia marítima, curiosament també fins a l’horitzó de l’any 2030. La manca de competències clares en el mar territorial espanyol fa grinyolar moltes de les propostes. Dins de la proposta d’uns ecosistemes marins preservats, es proposen dotze línies estratègiques la majoria relacionades amb la pesca (una activitat lamentablement en declivi, si hem de ser sincers) i fins i tot es parla del «desenvolupament de plans de gestió cogestionats amb la finalitat de recuperar pesqueres i mantenir-les a nivells sostenibles amb un enfocament ecosistèmic i aplicant el principi de precaució». Tot sembla descansar en recuperar uns ecosistemes marins que permeti pescar més i millor.

No és mal objectiu, encara que trobo a faltar, a l’estratègia marítima del nostre país, un compromís per a integrar en la xarxa d’espais protegits tots aquells mereixedors de ser-ho. No n’hi ha prou, com diu una altra de les línies estratègiques, amb la «integració i millora de la informació disponible sobre els hàbitats marins per elaborar una cartografia que doni suport a la gestió». Cal estudiar, però sobretot actuar.

Es pot considerar el mar de l’Empordà com un cas paradigmàtic. Com a conseqüència de les noves ampliacions d’espais protegits, s’ha format com una mena de trencaclosques amb els següents elements: tota la zona més litoral protegida com ZEPA, des de la frontera amb França fins a Palamós. Tenim també una protecció a la zona de canons submarins del Cap de Creus, que es reconeixen com una zona de gran biodiversitat. I em faig dues preguntes: què fa diferents els canons del Cap de Creus del de Palamós, donat que els primers estan protegits i el segon no? Per què la protecció litoral només arriba fins a una determinada isòbata, per què no es pot perllongar mar endins?

S’han creat dos espais protegits sense connexió i que a més deixen fora a una zona de gran biodiversitat, i fins i tot, important per la pesca. Enmig queda un estrambòtic enclavament, una mena de terra (de mar, en realitat) de ningú, que ara mateix és molt cobejat per unes determinades activitats industrials, de les que avui no en parlaré.

Per tant, la meva proposta és molt clara i la formulo en el marc de l’estratègia europea sobre la biodiversitat d’aquí a 2030, donat que l’estratègia marítima que ha elaborat la Generalitat de Catalunya la trobo poc ambiciosa. Cal crear el Parc Natural dels Canons submarins del Cap de Creus i Empordà, relligant una zona ja protegida al nord amb la de Palamós, justificat per la identitat dels dos espais, de gran valor ecològic i les seves indubtables interconnexions ecosistèmiques, sota unes condicions equivalents d’energia atmosfèrica i fertilització del plomall de nutrients de la Roine. No té cap sentit que ara per ara siguin dos espais disjunts i han d’arribar fins al corredor de cetacis.

En tot cas, convido als científics que han treballat i treballen a la zona a dir què opinen donat que els únics criteris que han de decidir la protecció o no d’un espai han de venir del coneixement.

Compartir l'article

stats