Als cursos d’economia política, tant de les facultats d’Economia com de Dret, s’explica principalment utilitzant la teoria de la preferència de la liquiditat del diner, conjuntament amb el model d’oferta i demanda agregada descrit inicialment per Keynes. De fet, en totes les crisis econòmiques és habitual llegir la necessitat d’estímuls públics per a poder incentivar la demanda privada i escurçar la recessió. D’altra banda, la preferència de la liquiditat del diner, ens explica principalment els efectes que té la política monetària sobre el mercat del diner, que s’equilibra amb el tipus d’interès, i com els canvis en el mercat de diner afecten al mercat de béns i serveis.
La base teòrica dels models que expliquem a classe es podria simplificar en tres hipòtesis generals. La primera és que el nivell d’activitat i d’ocupació de llarg termini no es veu afectat pels canvis en la política econòmica (ni fiscal ni monetària), sinó que el determinant del creixement de llarg termini s’explica per la capacitat productiva dels factors productius. Per tant, com a segona hipòtesi general, els canvis en la política econòmica només tenen un impacte sobre l’equilibri de curt termini. I agregant les dues hipòtesis anteriors, podem concloure com a tercera hipòtesi que els canvis expansius de les polítiques econòmiques poden generar una expansió de l’activitat i de l’ocupació a curt termini, mentre que, a llarg termini, aquesta política expansiva generarà un increment del nivell general de preus, tant de la inflació com potencialment també sobre el salari nominal. Per contra, una política contractiva provoca l’efecte invers, proporcional.
Per tant, des del punt de vista de la teoria econòmica, que s’explica a les universitats i que serveix com a base de la recerca empírica tant a les facultats com als serveis d’estudis econòmics, els models econòmics ens permeten contrastar l’evolució econòmica i les perspectives, derivades dels canvis en la política econòmica.
Així, en l’actualitat, on el BCE ha decidit endurir la seva política monetària com a resposta a l’increment de la inflació, s’espera una reducció de l’oferta monetària, un increment del preu del diner i per tant una reducció de la renda disponible i de la inversió, provocant una caiguda del nivell d’activitat i de la creació de llocs de treball, que permetria reduir el nivell de preus i contenir l’increment de salaris. Per tant, sota l’objectiu d’estabilitat del nivell de preus de l’autoritat monetària, aquesta política és coherent, malgrat que els efectes sobre el nivell d’activitat podrien no ser desitjables, tot desitjant que la menor activitat no es tradueixi en una recessió, sinó en un alentiment en el ritme de creixement econòmica.
D’altra banda, el govern espanyol ha anunciat mesures de política fiscal expansiva per lluitar contra l’increment dels preus, particularment sobre l’energia. Aquesta hipòtesi és la que contradiu la teoria econòmica que s’explica als llibres de text de la política econòmica. Si l’Estat decideix incrementar el seu nivell de despesa, provocant una expansió fiscal, l’efecte sobre el mercat agregat provoca un desplaçament de la demanda agregada, provoca una expansió en l’activitat econòmica i un increment del nivell general de preus a curt, mentre que a llarg termini aquesta expansió provocarà només un increment del nivell general de preus i del salari nominal, sent neutre sobre el nivell d’activitat, que, com he explicat anteriorment, aquesta només depèn dels factors productius i la seva productivitat.
Per tant, sense entrar en el debat política, crec que és coherent que el marc de comunicació i de debat sobre els efectes de la política econòmica respecti les bases teòriques, contrastades empíricament, ja que ens hauria de permetre introduir mesures d’estímul més acurades i adients. En aquest punt, sota la meva opinió, i valorant que els efectes de la inflació són perjudicials, especialment per a les classes més desfavorides, totes les mesures d’estímul haurien de ser més concretes i enfocades a protegir a les classes més desfavorides, evitant mesures genèriques, que poden tenir un efecte invers al perseguit. Com a exemple pràctic, la subvenció de 20 cèntims per litre de benzina o gasoil té un impacte més rellevant per a les rendes més altes, alhora que al cap de tres mesos de la seva implantació aquests 20 cèntims han estat absorbits pel preu de mercat.
A més, tot i que a dia d’avui el debat encara és moderat, arrel de la crisi sanitària de la Covid-19, el dèficit públic ha registrat una nova expansió, provocant novament un creixement molt rellevant del deute públic, que malgrat en l’actualitat hi ha el suport absolut de les institucions europees, tant la Comissió com el BCE, per garantir l’estabilitat dels mercats financers, a mig termini, per tal de garantir l’estabilitat i la credibilitat de l’àrea de l’euro, els estats hauran de reconduir cap a nivells de dèficit públic més modestos, entorn al 3% segons el Tractat de Maastricht, el que representarà un esforç en la contenció de la despesa pública.
