Quiosc

Diari de Girona

Jordi Córdoba

Recordant Mikhaïl Gorbatxov

En plena escalada de la tensió a Europa Oriental, i molt especialment a Ucraïna, pot ser un bon moment per recordar Mikhaïl Gorbatxov, el dirigent reformista que va retirar les tropes soviètiques dels països de l’Est el 1989. Més enllà d’aquest fet, en el seu moment fonamental per a la distensió, la perestroika és pràcticament l’únic període real d’avenç cap a la democràcia en la llarga història de Rússia i la Unió Soviètica, tot i que una certa ingenuïtat i alguns errors del propi Gorbatxov van fer impossible que aquella etapa es consolidés, fet que va propiciar que els seus successors al capdavant de l’Estat, Boris Ieltsin, Dmitri Medvédev o Vladímir Putin, tornessin a postures clarament autoritàries.

L’elecció de Gorbatxov per encapçalar el PCUS (1985) i, posteriorment, per a presidir la Unió Soviètica (1988), va obrir profundes esperances en amplis sectors populars. Paraules com perestroika (reconstrució o reestructuració) i glasnost (obertura o transparència), es van fer àmpliament conegudes arreu del món, i significaren un nivell de llibertat fins llavors mai vist al país, amb processos electorals que van portar al nou Congrés de Diputats del Poble nombroses persones crítiques amb el sistema, com el conegut científic i premi Nobel de la Pau Andréi Sájarov. A nivell internacional, Gorbatxov va donar suport a les reformes democràtiques als països de l’Est, començant per Polònia o Hongria, va ordenar retirar progressivament les tropes soviètiques a l’Afganistan i també impulsà reduccions significatives de l’armament nuclear, en un moment de la història recent en què la distensió internacional va arribar a nivells sense precedents.

L’escriptora i activista canadenca Naomi Klein recordava fa uns anys com Gorbatxov havia conduït la Unió Soviètica a través d’un «procés de democratització exemplar»: s’havia establert la llibertat de premsa, s’havien elegit lliurement els membres del parlament, els governs municipals i el president de la URSS, i s’havia constituït un Tribunal Constitucional independent. Més recentment, el periodista Rafael Poch, gran especialista en Rússia, la URSS i els països de l’Est, analitzava el cop d’Estat d’agost de 1991 contra Gorbatxov per part dels sectors més conservadors del partit, que, tot i fracassar, va deixar el dirigent reformista clarament debilitat. Amb tot, el seu projecte per a Europa, el que anomenava la «Casa comuna europea», podria haver sobreviscut a tot allò, ens recorda Poch. Però Ieltsin i els seus seguidors, i un cop dissolta l’URSS, van restablir el tradicional sistema autocràtic rus, del qual la perestroika n’havia estat només un breu parèntesi, instaurant una corrupció i unes desigualtats sense precedents, permetent la reconversió social de la casta dirigent en classe propietària i deixant gairebé en ridículs els antics privilegis de la nomenclatura.

També el sociòleg i professor Joaquim Sempere considera que no s’ha fet justícia de tot el que va significar Gorbatxov per la pau i la distensió, per a Rússia i l’Europa Oriental i també per a tot el món. Aconseguint negociar amb Ronald Reagan el Tractat sobre forces nuclears de mitjà abast, conegut com INF per les seves sigles en anglès, que implicaren una important reducció d’armament en aquest camp. Propiciant la caiguda del mur de Berlín el 1989, acceptant la reunificació d’Alemanya i declarant la fi de la dominació política i militar soviètica sobre Europa de l’Est, que es va traduir immediatament en l’enfonsament dels règims de partit únic a tots aquells països, la implantació del pluripartidisme i les llibertats polítiques. Més tard, analitza també el professor, dissolent el Pacte de Varsòvia, tot confiant ingènuament en la no expansió de l’OTAN cap a l’Est i, finalment, retirant les tropes soviètiques de l’Afganistan. Realment, ens recorda Sempere, va ser un moment excepcional de la història.

Una distensió durant aquells anys que contrasta, de forma especialment greu, amb l’actual situació d’enfrontament entre una aliança militar occidental cada cop més ampliada cap a l’Est i una Federació Russa que, des de fa anys, se sent humiliada i acorralada. Una situació de màxima tensió que ha portat Vladímir Putin a iniciar una guerra d’agressió contra Ucraïna absolutament injustificable, on Rússia, els Estats Units i l’OTAN posen l’armament i el poble ucraïnès posa, tràgicament els morts i la destrucció del país.

Compartir l'article

stats