Quiosc

Diari de Girona

Thomas Spieker

El clavegueram de Roses

En política, les clavegueres són aquell lloc inhòspit al que els ciutadans mai o molt poques vegades volem o podem accedir. És una xarxa de vials soterrats que recull tota la «merda» que generen els gestors de la cosa pública a la superfície i que no saben ni com ni on amagar. Per això són fosques i fan tanta pudor. Tots hem sentit a parlar de les «cloaques» de l’Estat – aquell lloc on han submergit la identitat d’«M. Rajoy» que surt als papers de Bárcenas i on el PSOE «guarda» l’autèntica comptabilitat dels ERE, amb els quals intentaven fidelitzar l’empresariat andalús, entre moltes altres deixalles. Però si algú ha arribat a pensar que «draps bruts» només se n’amaguen sota els grans escenaris polítics, s’equivoca. Fins als pobles més petits (i no tant petits) hi trobem secrets inconfessables i actituds poc democràtiques de dirigents de «poca monta» però amb molta ambició, soterrats al subsòl.

Roses, n’és un bon exemple. La nit de Sant Joan es va convertir en un autèntic «fiasco» popular perquè després de dos anys de pandèmia, el tradicional Castell de Focs es va haver de tornar a suspendre i aquest cop per sorpresa. Pel que sembla, la raó fou el mullader que van patir els dispositius pirotècnics. Però no per un aiguat sobtat que hagués caigut del cel, no. Segons Patxi Igual, gerent de la Pirotècnia que porta el seu cognom, fou «el sodi que porta l’aigua de mar» que va curtcircuitar els dispositius. L’adversitat meteorològica, però, era totalment previsible: feia dies que els experts havien anunciat fortes ventades durant la revetlla i tot rosinc sap que en un dia de gregal o llevant, qualsevol estri col·locat sobre l’espigó de la riera acaba xop. El secret que guardarà la claveguera de l’alcalde Joan Plana per sempre més, és com ha aconseguit que el responsable d’una empresa amb 143 anys d’història, hagi assumit –tot sol– la responsabilitat d’aquest fracàs, tan pronosticat com inevitable.

Òbviament, les clavegueres de Roses són grans i amaguen moltes més històries putrefactes. Així, són cada cop més els ciutadans i botiguers que es pregunten perquè Roses segueix essent l’únic poble des de la Punta de l’Ocell de Portbou fins al Garraf que segueix patint el fenomen «top manta» quan s’ha pogut eliminar a tot arreu, Barcelona inclosa. O que creix el nombre de rosincs que no entenen la confrontació constant que manté l’actual equip de govern amb el Grup de Teatre, al que, entre molts altres menysteniments, ha tingut completament apartat de la celebració dels 20 anys de l’estrena de l’auditori, que es va construir sobretot com a homenatge als seus mèrits. El pitjor de tot, però, és la sensació que Roses és un vaixell que navega sense cap rumb per la Mediterrània. Avui, l’alcalde es manifesta contra el parc eòlic i demà calla, perquè algú li ha picat la cresta. Amaguen la manca d’un projecte de futur darrere la cortina de fum del «deute zero» municipal. Les respostes? No, no se les endú cap vent perquè estan amagades sota terra, a una xarxa de clavegueram laberíntica, inaccessible, plena de secrets i brutícies.

Compartir l'article

stats