Quiosc

Diari de Girona

Carlos Arbó

Salaris i ocupació

El governador del Banc d’Espanya i Antonio Garamendi, president de la patronal CEOE, insisteixen en la necessitat de la moderació salarial consistent en limitar l’increment dels salaris per dessota la inflació, és a dir, amb pèrdua de poder adquisitiu. Tots dos coincideixen amb les tesis del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu que mantenen que una baixada dels salaris reals permetria combatre la inflació, crear ocupació i augmentar la competitivitat amb el creixement de les exportacions.

Doncs bé, l’economista i estadístic francès Michel Husson (1949-2021), contrari a aquesta opinió, explica que «la idea de baixar salaris per crear ocupació mai ha funcionat i és una estafa. Quan s’observen els països del sud d’Europa (...) es veu una reducció molt forta del cost salarial, però la contrapartida no és una millor competitivitat en termes de preus a l’exportació, sinó un augment de les taxes de benefici» (revista Viento Sur, 4 de setembre de 2013).

De fet, no hi ha una evidència empírica amb dades contrastades que avalin l’existència d’una relació inversa entre salaris i ocupació. Una constatació ignorada pels defensors del neoliberalisme, que continuen la seva croada contra els augments salarials.

No se n’adonen que «l’estratègia de reducció salarial generalitzada només serveix perquè baixin les vendes i, per tant, els ingressos de les empreses que creen ocupació (...) i, en definitiva per empobrir el conjunt de l’economia» (del llibre Econofakes, de Juan Torres López).

En altres paraules, encara que es rebaixin els salaris, una empresa no contractarà més treballadors sense tenir l’expectativa d’un augment de vendes dels productes o serveis.

Per tant, els arguments dels organismes econòmics internacionals i nacionals que es fonamenten en l’eficiència de l’economia de mercat, inclòs el mercat laboral, són una fal·làcia perquè no existeixen mercats de competència perfecta (entesa com una situació ideal d’equilibri entre la demanda dels consumidors i l’oferta de les empreses) i tampoc els salaris (considerats com el preu del treball) es determinen per l’oferta i demanda d’assalariats.

En canvi, és de calaix que si els salaris s’incrementen al ritme de la inflació s’incentiva la demanda de les famílies, s’estimula la inversió de les empreses i es possibilita augments de la productivitat i es millora la competitivitat.

En resum, les polítiques de devaluació salarial són un obstacle per aconseguir més ocupació, més inversions productives i més creixement econòmic, alhora que influeixen negativament sobre les condicions de vida de la població, que disposarà de menys ingressos per poder mantenir el nivell de benestar i la qualitat de vida.

Compartir l'article

stats