Durant la seva actuació al Festival Acoustic Vell de Girona, la cantant Marta Alemany va dir al públic que havia volgut compartir les cançons que l’han acompanyat tota la vida. La música que escoltem configura, efectivament, un relat sobre la persona que som i hi ha en el fet de compartir-la una manera molt honesta (i íntima) d’explicar-nos: al capdavall, aquelles lletres, aquelles sonoritats, són part de nosaltres mateixos i han estat la síntesi, o a vegades el contrapunt, de les grans decisions que hem pres i dels diferents rumbs que hem seguit. La música, com passa amb el cinema i la resta de les arts que ens reflecteixen, és una projecció permanent de la nostra identitat. Ens acompanya en alegries i tristeses, és esperonament i també antídot, és la perfecta representació de l’eterna recerca d’un equilibri. Deixes d’escoltar peces perquè et recorden moments fràgils, però les recuperes quan vols celebrar les noves fortaleses. N’hi ha que t’acaben de rematar i n’hi ha d’altres que et rescaten de tot ostracisme. Hi ha cançons que són persones, perquè te les evoquen amb una precisió extraordinària, i també n’hi ha que semblen escrites per a resumir-te. Sigui com sigui, el gest de compartir-les és un acte de valentia perquè estàs ensenyant una part indissoluble de les teves vivències. Passa per a qui puja a un escenari (la màxima expressió del coratge, aquí) i passa quan ho fas des de l’esfera íntima, perquè al final t’estàs despullant davant de l’altre. Per als que som cinèfils, això ens passa amb aquelles pel·lícules que ens interpel·len d’una manera que sovint costa d’admetre i que, quan les veus amb una determinada persona, adquireixen més matisos i lectures que abans. Perquè obren finestres cap a un mateix, algunes d’elles mai mostrades, i hi ha en la mirada de l’altre un nou camí que mai t’havies plantejat que existia. Poques coses són tan gràfiques sobre les respectives transformacions com agafar una banda sonora molt personal i aprendre a viure-la en plural. És quan descobreixes que hi ha moments a la teva vida que deixes de concebre-la com un pelegrinatge individual, mires al costat i t’adones que la melodia ja no la cantes sol. Les nostres bandes sonores són el recordatori persistent de qui som i segurament per aquest motiu acabem pensant-nos molt bé amb qui les compartim. Quan passa, quan fem caure les màscares i deixen d’amagar-nos rere les nostres lloses, sembla que la música soni més alta i més nítida, i s’hagi tornat més eloqüent que mai. Com si l’escoltessis per primer cop.
