Quiosc

Diari de Girona

La caça es remunta a la prehistòria de la humanitat, una ocupació que històricament s’ha considerat reservada als homes, això no obstant, en alguna pintura rupestre, també es veuen dones armades amb arcs i llances dedicades a cercar carn per alimentar el clan. Indiscutiblement, la caça manifestava no sols la supremacia dels homes sobre els animals i les plantes sinó que àdhuc s’atorgaven el rol de ser els més dotats de la creació.

De caçadors, com de pescadors amb canya, en el meu poble n’hi havia un bon grapat. De caçadors apassionats sempre han existit, ara bé quan un alcalde, el senyor Garolera, va decidir tirar a la riera, llavors cabalosa, alevins de truita, que s’hi adaptaren bé i fins creà en el Molí de les Pipes una petita i elemental piscifactoria per anar repoblant la riera, els pescadors van aparèixer de sobte i de forma entusiàstica.

Les persones grans em comentaren que abans de la guerra civil ja n’hi havia hagut de truites a la riera, fins i tot un torrent, nascut als contraforts del Turó de Grenys, per on l’aigua lliscava a cops de puny per les rostes vessants, era conegut com la torrentera de les truites.

Va ser tanta la fal·lera dels nous pescadors, que al cap d’uns anys ja no en quedava cap, de truita i l’alcalde es cansà d’omplir la riera per satisfer gent que no respectava res, raó per la qual els pescaires es desplaçaren a altres rius i estanys.

Caçar era una tradició inveterada en algunes famílies del poble, que es transmetia de pares a fills. Alguna llar mantenia viva la llegenda gloriosa d’un besavi, que en un dia afortunat havia matat llebres, perdius, senglars i becades amb pocs trets. Els fills i nets ja de petits volien emular el seu avantpassat i decidiren fer-se caçadors intrèpids. L’adagi «ser més caçador que s’escopeta» indica que és una afició tan absorbent que la persona no en pot prescindir.

Els diumenges sempre es veien tres caçadors amb l’escopeta penjada a l’espatlla presumint de la cacera tot mostrant un sarró del qual penjaven perdius i dues llebres. Es paraven quan trobaven un company per explicar la peripècia. El més pinxo, en Bis, amic del meu germà Francesc, era qui més gallejava de la seva destresa en el tir i de la paciència rere d’un barder esperant que el conill s’abeurés en el bassal.

Els caçadors tenien fama de farsants i d’exagerar. «Al caçador i al pescador, sempre se’ls escapa la més grossa» es diu per al·lusió a la bravata de la qual solen abusar.

El president de la federació de caça de Girona, Josep Blanquera, en unes declaracions lamentava que augmenten les feres desbocades i perilloses (set o vuit porcs senglars per quilòmetre quadrat) i, en canvi, minva el nombre de caçaires perquè molts es cansen dels controls o de la mala fama que té actualment aquesta activitat.

És cert que la cacera té molts detractors que volen avergonyir als que es dediquen a matar animals, uns per menjar-se les peces cobrades, altres per diversió o per raons ecològiques. Aquesta sensibilitat animalista ha fet que molts restaurants despengessin de les parets els caps de senglar, de guilla o les banyes de les daines.

En Robert, lampista de professió, un bon amic que ve prompte a arreglar els desperfectes de la instal·lació elèctrica, és el cap dels caçadors d’un veïnat de poblets. Presideix l’associació de caçadors de Fontanilles, Gualta i Llabià. Convoca les reunions i informa del que es pot o no caçar, segons els agents rurals. També és l’encarregat d’organitzar batudes quan els animals malmeten els cultius o hi ha un excés d’un determinat depredador que posa en risc la supervivència d’altres bestioles més indefenses.

M’agrada escoltar les seves històries perquè mai a la vida havia tractat amb un gran i bon caçador. M’assegura que el bosc bull de vida, que es fa del tot visible a la nit.

Si volgués una nit podria acompanyar-lo a emboscar-nos en un sotabosc brut, ple d’arbustos i branques caigudes, haurem d’estar-nos molt quiets i al cap de no res observarem ulls brillats i veurem la guilla, el toixó, el mesquer o geneta, els conills, les llebres, l’astuta i sigil·losa mustela, més d’una família de senglars i bestioles estranyes, algunes tingudes per extintes per molta gent; així i tot, romanen en l’espessor i prenen precaucions per sobreviure. Una aventura atrevida; tanmateix, soc massa gran per aquesta experiència.

Quan vivíem a Rupià, en Josep Maria, un amic, ens regalava conills, més no li acceptàvem perquè no sabíem què fer-ne i quan li preguntava per quin motiu no se’ls menjava ell, em contestava que d’ençà que els conills van patir la mixomatosi li van passar les ganes.

Com que residim en una caseta dalt d’un turó d’un poblet del Baix Empordà envoltats de boscos de pins i d’oliveres i d’horts és freqüent veure des de l’eixida senglars, conills, també una guilla juganera i preciosa de color torrat, que uns veïns van considerar manyaga i a la nit li donaven carn i tots anaven a contemplar-la. Crec que va tenir una mala fi, perquè alguns caçadors em van dir que la guilla té cops amagats i pot mossegar.

Un animal invasor, un depredador, de la família dels rosegadors, originari de la Patagònia, semblant a la rata, que pot pesar deu quilos, de nom coipú o rata-llúdriga, ha estat vist al barri de Pedret remuntant el riu Ter.

En Robert té càmeres de control i assegura que el coipú causa greus destrosses als camps de blat de moro, però no donen permís als caçadors per fer una batuda. Són animals que crien molt i s’estan expandint per totes les comarques gironines i algú hauria de planta’ls-hi cara.

Compartir l'article

stats