Quiosc

Diari de Girona

Jordi Dalmau

Aquells Jocs Olímpics

Si la vida pública té valls i pics, com tot allò que es deixa dibuixar en una gràfica, serà cosa bona que recordem aquells moments culminants d’excel·lent memòria. Som-hi, doncs, donant per fet que els Jocs Olímpics de Barcelona 92 varen ser memorables. «Ara els tinguéssim»… podria ser una general expressió molt compartida, barreja d’orgull i enyorament.

Ara podem recordar aquell 1992 (i anys anteriors), quan Barcelona va acollir els Jocs Olímpics, després de preparació minuciosa de la ciutat i del país. Una infinitat de persones hi va contribuir, com sempre que succeeix un gran esdeveniment, però els capdavanters no es poden oblidar. Hi ha noms que s’han de recordar, per mantenir i alimentar exemples de treball ben fet. Un d’aquests noms és Josep Miquel Abad Silvestre. Ell va ser el conseller delegat del Comitè Organitzador Olímpic (COOB’92 ). Uns anys després d’aquelles dates memorables de Barcelona 92, el mestre de periodistes que és Enric Juliana va entrevistar Josep Miquel Abad, publicant detalls que són molt convenients de conèixer. Heus aquí un extracte. Josep Miquel Abad volia mantenir-se en silenci, desapercebut, però li varen fer entendre que podia ser útil i convenient recordar aquell treball en equip d’èxit. Abad havia tingut carnet del partit comunista, i quan Pasqual Maragall, des de l’alcaldia de Barcelona, va fer públic el seu nomenament molts es varen esgarrifar. Havia sigut militant del PSUC fins l’any 1981 en què la seva línia d’opinió va perdre un congrés del seu partit i ell va dimitir, per coherència, com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona; després, l’alcalde Maragall li va oferir la direcció de la Fira de Barcelona.

L’any 1985 l’alcalde Maragall proposa a Josep Miquel Abad la direcció de l’Oficina Olímpica, quan falten 7 anys pels Jocs del 92. L’estímul és poderós : Barcelona haurà de competir amb París. I el dia 17 d’octubre del 1986 arriba la nominació de la ciutat de Barcelona. D’aquella llarga preparació de la ciutat i del país, tots a una, Josep Miquel Abad explica al periodista una experiència molt dura: el setembre del 1989 s’inaugurava l’Estadi Olímpic de Montjuïc amb motiu del Campionat Mundial d’Atletisme; aquell dia va ploure amb abundància, va haver-hi goteres a l’estadi i els nacionalistes varen organitzar una gran cridòria d’oposició. Però encara faltaven tres anys pels Jocs i aquella experiència va ser un estímul per fer correccions. El dia 25 de juliol de 1992 va haver-hi la cerimònia d’inauguració dels JJOO Barcelona, que tothom recorda amb emoció històrica; cal esperar que TV3 ens permetrà de veure-la novament, per carregar les piles d’aquest país, que tant convé.

A l’entrevista d’Enric Juliana es deixa veure un Josep Miquel Abad que, a més de treballador incansable, mostra la seva faceta de discreció i sinceritat: per exemple, les seves relacions amb Samaranch, uns quants anys endarrere, eren absolutament divergents per les respectives afiliacions polítiques; però després, diu, «ens vàrem mesurar mútuament». Després de l’èxit brillant dels JJOO92 de Barcelona, Abad podria haver aspirat molt bé a l’alcaldia de la ciutat, però es va retirar totalment, «necessitava recuperar la vida privada –deia– ja ho havia donat tot al servei públic».

És bo de tenir sempre algun cartutx a la reserva dels millors records, de serenor, de memòria humana, episodis pretèrits, exemples, noms, que tot pot ser molt apreciat per donar més corda a la història que ha d’anar continuant. I és que a vegades, massa vegades, retenim aquell lament bíblic que diu: oh, aquelles torres de Babilònia, on sou?

Compartir l'article

stats