Arrel de l’escàndol que han provocat les filtracions de les converses entre l’ínclit comissari Villarejo i el periodista Antonio García Ferreras, s’ha parlat molt de si el que s’escolta a les converses és una pràctica habitual i del rol que tenen els periodistes en la política actual.
Més enllà de la generalització, l’escàndol sí que mostra en claredat algunes de les mancances del periodisme actual, més enllà de la relació amb la política. Per a mi, algunes de les debilitats actuals són clares.
En primer lloc, la crisi del periodisme tradicional. Des de fa anys, hi ha una crisi molt gran en el món periodístic que es va iniciar en la premsa escrita i que ha afectat a molts altres mitjans. Aquesta crisi parteix, com en altres sectors, de la digitalització, la pèrdua de lectors i la dificultat de consolidar un nou model de negoci basat en la subscripció on line o el pagament per continguts digitals. Això, a part de precaritzar els treballadors i reduir les plantilles, ha deixat al sector més exposat a dos altres problemàtiques actuals.
Una és la dependència de la publicitat institucional. Bona part de la publicitat privada ha anat a la publicitat on line i els mitjans s’han hagut d’adaptar a aquesta realitat. I la dependència de la publicitat institucional cada vegada és més gran. Això, òbviament, resta independència a molts mitjans, sobretot als més exposats.
I la crisi del sector també ha provocat que els mitjans no nadius digitals hagin hagut de fer una transició cap al món digital. I una de les maneres que han trobat és el clickbait o aquest model de captar clics dels lectors a través de titulars enganyosos o morbosos que habitualment no es corresponen amb el contingut. Aquest enfocament pensat per captar lectors a les xarxes, s’ha incorporat amb normalitat al dia a dia periodístic i això ha fet que les notícies sensacionalistes, morboses, negatives tinguin molta més sortida que les notícies rigoroses o positives. Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos. Tot i que segons totes les enquestes l’atur i la feina són els problemes que més preocupen a la gent, portem uns mesos amb molt bones dades pel que fa a llocs de treball. Si us hi fixeu, aquesta notícia que hauria de ser principal té molta menys repercussió que el robatori d’un rellotge a un turista o qualsevol petita polèmica local. I és que a una part important del periodisme l’interessa més allò que pot tenir continuïtat a través de diferents canals que no allò que és rellevant. Sempre s’ha sabut que en comunicació allò interessant prima sobre allò important però és que ara allò negatiu o morbós prima sempre sobre allò important. Sigui interessant o no.
Una altra de les debilitats actuals i aquesta és la que més s’ha vist en l’escàndol dels enregistraments de Villarejo, és que tant la política com el periodisme són molt més dèbils que fa unes dècades. Abans, els lideratges polítics eren molt més sòlids i la política en general tenia molt més prestigi social que avui en dia. I el mateix passa amb els mitjans i el periodisme. El quart poder ja no és tal. I es va veure en les eleccions nord-americanes del 2016, quan tots els grans mitjans de comunicació van donar suport a Hillary Clinton i va acabar guanyant Trump. Bàsicament perquè el votant de Trump no s’informava de política a través dels mitjans tradicionals sinó a través de mitjans petits, molts digitals i sobretot, a través de les xarxes socials. Són el que anomenem bombolles mediàtiques. El món on les fake news s’expandeixen amb facilitat.
Fruit d’aquesta doble debilitat político-mediàtica es comença a generar el terreny abonat perquè aquesta pràctica que era aliena al món no digital es comenci a expandir també al món periodístic no digital. Teníem el precedent dels tabloides anglesos però més enllà d’Anglaterra aquesta pràctica tenia poc predicament.
I finalment i molt relacionat amb la crisi estructural del periodisme, el periodisme d’investigació passa a ser bàsicament periodisme de «filtració». Una part del que hem anomenat periodisme d’investigació era en realitat periodisme de filtració. Però degut a la reducció de les plantilles a les redaccions la capacitat dels mitjans de generar investigació periodística ha baixat en picat. I el que és més preocupant, en una part del sector la comprovació de la informació facilitada per les fonts s’ha deixat de contrastar amb les parts interessades.
Finalment, la futbolització del periodisme ha fet ja no només que molts més mitjans que abans tinguin una adscripció política evident sinó que molts periodistes també la tinguin. Això, que podria ser normal ben gestionat, esdevé insuportable en societats polaritzades políticament com les actuals. I molts periodistes més que exercir la seva professió amb criteri s’han convertit en veritables hooligans de partit. Tenim exemples de tots els colors.
Tot això ha facilitat que alguns mitjans s’hagin convertit en un instrument més del poder. Ja sigui per acció o per omissió. I òbviament això acaba afectant el funcionament de la democràcia. Ja que sigui per a o per b, alguns mitjans han deixat d’exercir el rol que els correspon en societats lliures.
El diagnòstic és més o menys senzill de fer, el que costa més és girar aquesta situació. Segurament com deia aquell, el que cal és més periodisme.
