El FAQS de TV3 s’ha acabat amb una festa d’insults entre l’audiència i la presentadora. Alguns n’han fet estranyesa però és el final que més escau a un programa que ha estat un insult majúscul i permanent a qualsevol forma de llibertat, sensibilitat i intel·ligència. Jo sento una certa inclinació simpàtica cap a Cristina Puig, perquè les vegades que hi he parlat m’ha semblat prou agradable. Però durant tot aquest temps ha donat veu a centenars de persones que eren elles mateixes un insult a la democràcia i a la convivència. FAQS ha estat un pamflet sectari, xaró, barroer, que ha reduït el debat públic català als límits mentals de la bacallanera en cap de la comarca, Pilar Rahola. La presència veneçolana de Rahola a TV3, i especialment al FAQS, que no haguem conegut mai la seva retribució, tot i ser un canal públic, ha estat un altre insult amb què El Terrat i TV3 han menyspreat els catalans i ens han tractat com si fóssim bestiar.
La follia independentista ens ha emboirat a tots. Ni els independentistes són conscients de fins a quin punt són uns fanàtics i de quina manera prebèl·lica tracten els que no pensen com ells; ni els que no ho són s’adonen de quina manera han estat humiliats i trepitjats durant tots aquests anys. Sí que se n’adonen, però només una miqueta. Es queixen, però només de la superfície. Per això després s’acaba el FAQS i ens causa sorpresa que els mateixos independentistes insultin la presentadora i li diguin que sense el maquillatge de la tele haurà d’anar a collir cartrons.
Estem tan deformats que quan tot això li deien a Víctor Amela o a Joaquín Luna ho trobàvem normal, i fins i tot just. Estem tan fets malbé que la presència sistemàtica de Pilar Rahola al programa no era motiu suficient per canviar de canal. Catalunya ha viscut una trencadissa interna i profunda i s’enfronta a una decadència que durarà molts anys. L’aclaparadora victòria de l’Estat ha servit per normalitzar la vida diària, però el sotabosc continua contaminat per l’aigua estancada i podrida. Fins que no s’assequi i en plogui de nova, continuarem funcionant amb un perdigó a l’ala, amb anomalies fonamentals que ens impediran avançar amb seguretat. És una llàstima perquè hem perdut molt de temps, i en volem perdre molt més encara. Ens podríem esforçar per millorar, però encara no estem preparats per fer-ho. Hi ha una part de la societat, la que es fa la més afectada, que no ha paït encara el daltabaix i que prefereix la narcosala de les restes del processisme. Encara som en la fase que la facció més irredempta de l’independentisme, i que més insulta els actuals líders d’Esquerra i de Junts, no és conscient de ser, precisament, la pedra de toc del processisme, l’essència d’anar buscant excuses i mentides per fugir del fet que no coneixen el seu poble, i que malgrat totes les atzagaiades que han protagonitzat, encara el gruix del seu poble no els coneix a ells. «Senyora Francis, m’entén? Amb aquests coneixements, què es podia esperar de nosaltres? Si encara no sabem, senyora, què serem quan siguem grans. Els fills d’un temps, els fills d’un país orfe».
Se sol dir de les persones i els països extraviats que no saben què volen. Els independentistes viuen en una fase prèvia, la de no saber què és el que no volen. Per això cada vegada que fan un pas es discuteixen entre ells. Per això quan el Parlament va declarar la independència, Puigdemont va fugir, Junqueras es va lliurar a la Justícia i Lluís Llach va marxar al Senegal, on hi té una bonica casa i un encara més bonic servent negre. L’independentisme encara no sap, i això és dramàtic, que no vol la independència de Catalunya. Qualsevol persona o país que vol una cosa no triga més de 300 anys a no aconseguir-la. Això no existeix. És impossible. L’independentisme no vol la independència sinó viure de la ideació que la vol. No vol pagar cap preu sinó cobrar-lo. S’estima més el negoci del victimisme que el de la realitat, i fa bé, perquè és molt més rendible. No hi ha negoci més rodó que l’autonomisme, que és viure a casa els pares. La roba neta, el plat a taula, cap despesa, i tot el que guanyes és per a tu i pots anar a fer el mec amb els teus amics sense patir gens.
L’independentisme prefereix viure a casa els pares, que és Espanya, i queixar-se de tot sense haver de molestar-se a lluitar per res. Per això l’1 d’octubre no va ser un referèndum, sinó una pinyata; per això tothom va anar treballar el dia que s’aplicà l’article 155; per això vam votar massivament a les eleccions autonòmiques que el president Rajoy convocà el desembre de 2017, i per això la intel·lectualitat independentista continua en nòmina i amb claca, com si haguessin guanyat.
És clar que han guanyat, però no ho saben. Són uns cínics, és cert, però massa babaus, i massa febles, per dir-se ells mateixos la veritat autonomista que prefereixen. Per això estan sempre incòmodes, sempre enfadats, sempre reaccionant com uns primaris, com uns camperols, com uns covards. Jo no crec amb aquests hi hagi res a fer. El mecanisme de l’aneguet de goma de la banyera s’ha trencat per dins i no es pot arreglar. A Catalunya li cal paciència fins que pugui inaugurar un nou tram generacional.
