Ja és mala sort que Villarejo no tingui res a veure amb el cas Borràs, tan contenta que es posaria aquesta dona. Si amb només veure’s embolicada en un cas clàssic de corrupció, és capaç d’afirmar que se la persegueix per llacista, d’organitzar actes en suport seu i de redactar manifestos al seu favor, el sol esment del seu cognom en un dels molts àudios de l’excomissari, la convertirien a ulls dels seus feligresos -cada cop menys- en una víctima del sistema. Per a desgràcia seva, Villarejo ni es va fixar en ella, per què hauria de perdre el temps, a la seva edat, amb algú tan maldestra que s’enfonsa soleta, sense l’ajuda de ningú.
Bé és cert que el manifest en favor de Borràs no el signa ningú fora del seu cercle i del seu partit, i que a l’acte de «desgreuge» que va tenir lloc a l’Ateneu no hi va assistir ni un sol conseller. Laura Borràs comença a ser una empestada, i com menys el relacionin a un amb ella, molt millor, aquí tenim el mateix Rufián marcant distàncies entre l’independentisme i el «fraccionar contractes en favor d’un amic narcotraficant», li va faltar només ajustar la soga al coll de la -encara- presidenta del Parlament. Ignoro si la Borràs creu realment que a base de manifestos tindrà més opcions de deslliurar-se de la presó, no m’estranyaria, la pobra dona té tota la pinta de pensar que la justícia és un assumpte de sotasignats, com si recollís signatures entre les seves amiguetes per decidir quin modelet comprar-se. De moment l’estratègia no sembla funcionar gaire bé, sens dubte caldrà perfeccionar-la: just després d’aquests actes d’exalçament de la Borràs a l’altura de Joana d’Arc, el fiscal va anunciar que li demanarà entre 3 i 6 anys de presó. Tot i que potser hi ha encara una oportunitat.
-Escolti? Senyor Villarejo? Tinc un àudio que podria vostè fer públic, és l’actual presidenta del Parlament català, disposada a fraccionar contr...
- Li repeteixo que em deixi en pau, senyora Borràs, l’he tornat a reconèixer. Faci el favor de no trucar-me més, el seu cas és tan potiner que m’avergonyiria que algú pensés que és cosa meva.
Ja que Villarejo no es presta a col·laborar, no queda sinó amarrar-se a la butaca de presidència del Parlament, de moment clamant per la seva innocència, com tots els acusats del món, i més tard, intentant canviar el reglament de la cambra que l’obliga a dimitir. El llacisme com a doctrina es caracteritza per desobeir qualsevol norma si el perjudica. La raó és que no és obligatori obeir lleis injustes. I quan són injustes? Quan perjudiquen algun llacista. Si el reglament obliga a la dimissió de Laura Borràs per estar acusada de delictes de corrupció, l’error no és de Borràs sinó del reglament. A més, canviar un reglament requereix molt menys esforç que moure a la Borràs un sol mil·límetre, no diguem per desallotjar-la d’una cadira. Si res d’això funciona -que no funcionarà-, acabarà al jutjat:
- Senyora Borràs, la condemno a sis penes d’un any de presó, ja veu quina poca cosa. Això sí, haurà de complir-les íntegrament i una darrere l’altra.
- Però senyoria, això és el mateix que condemnar-me a sis anys en total!
- Ho veu? Ja va aprenent que fraccionar una cosa i concedir-ho tot a la mateixa persona, equival a no fraccionar-la. Perquè després dubtin del valor pedagògic de la presó.
