Aquest mes de juny un insistent anunci de ràdio animava a les famílies catalanes a l’acolliment d’un nen del Sàhara Occidental, i la pregunta que em faig és si al darrere de tanta demanda de solidaritat hi ha alguna cosa més que se’ns escapa.
Reflexionant sobre els conflictes ètnics internacionals tots els governs coincideixen en que les minories acaben fent nosa, i allò que per a uns és un dret, per als altres és una molèstia de la qual cal desfer-se’n tan aviat com sigui possible.
De fet, a una escala més local, també fa nosa aquell fill que ni estudia ni treballa, el treballador que et qüestiona la gestió del teu negoci, l’associació que reclama insistentment un parc al seu barri quan no hi queda pràcticament terreny disponible, el company de despatx que posa l’aire condicionat en mode destrucció de mucoses, o aquells dissidents d’un partit polític que gosen, pobres infeliços, promocionar el seu candidat enfront de l’establishment.
Tornant a les minories, els problemes que generen es poden resoldre de maneres diverses, encara que de totes elles el fet d’escoltar-les no és la més comuna. Quan t’arriba a les orelles una cosa que no t’agrada, la primera vegada mostres cert interès. La segona vegada l’escoltes però amb recel contingut. La tercera ja carrega, i partir de la quarta i les que venen només et queden dues opcions: resoldre el problema si ets més feble o acabar amb el conflicte mitjançant l’article 34 (no tinc clar que existeixi).
I ja posats a resoldre el conflicte, la tàctica més estesa és a l’estil del govern militar birmà amb els rohingya, o la tàctica russa amb una part de la població ucraïnesa. Cal reconèixer que aquestes maneres poc polides no estan massa ben vistes per les democràcies modernes, algunes d’elles dictadures reconvertides de no massa bon grat, de manera que acaben acceptant la realitat emmascarant-la amb tot un seguit de protestes polítiques ben orientades i no massa contundents, com ja vam comprovar amb la guerra dels Balcans.
Una segona estratègia, segurament més efectiva i menys dolorosa, opta per una invasió territorial pacífica amb gent de fora de manera que la població autòctona quedi diluïda i convertida en una minoria a casa seva, encara que seria per a mi difícil definir amb precisió el concepte casa meva en un món obert sense escriptures en concepte de propietat ètnica. Aquesta tècnica presenta certes limitacions com per exemple el requeriment que el país receptor sigui atractiu. Si deixem de banda debats polítics estèrils podríem dir que, en aquest cas, els catalans en podríem ser uns experts.
Però tinc la sospita que existeix una tercera via que tal vegada ens ha passat per alt, i us dic de tot cor que m’agradaria equivocar-me. Ara sí que en refereixo al Sàhara Occidental. Em pregunto com en deuen quedar, d’encisats, aquests nens i nenes quan es veuen immersos en fets tan normals entre nosaltres com poden ser l’atenció que reben de la Sanitat Pública, l’opulència de menjar i beure, o l’alliberament dels nostres cossos a les platges.
Però la seva angoixa apareix quan, provinents de terres desèrtiques, es veuen forçats a compartir el malbaratament d’aigua en dutxes innecessàries per allisar els cabells dues vegades al dia, piscines prescindibles, o bé regant plantes inútils, que no interessen a ningú, i que sovint acaben fent pena quan ens n’anem de vacances. I així, totalment desorientats, al cap de tres o quatre setmanes se’ls retorna a casa, a la seva pobresa extrema en camps de refugiats. Bon Vent i Barca Nova, tal com cantava l’Ovidi Montllor, i tal dia farà un any.
Sovint he escoltat l’argument de que al cap de pocs dies molts d’ells ja tenen ganes de tornar a la seva terra, i deu ser cert. Però no ens confonguem. La meva infantesa la veig viure en els darreres d’una botiga. Ens banyàvem en un cossi. La meva habitació devia fer uns tres metres quadrats a tot estirar, i sense ventilació amb l’exterior. Però era feliç, i no hagués canviat aquell raconet amb els pares per cap castell amb estranys.
Imagino per tant aquests nens i nenes amb els mateixos sentiments que tenia jo. Però quan arriba la pubertat i els pares comencen a deixar de ser importants, com ens ha passat a tots i tal com ha de ser, resulta que els records dels luxes occidentals els martellegen cada dia fins que acaben començant la seva odissea per arribar a Europa, generant fluxos migratoris de desarrelament, molt convenients per als interessos del Marroc. Alguns d’ells, que de petits ens havien convertit en solidaris, acaben probablement ofegats i potser, sense adonar-nos-en, ens convertim en co-responsables d’homicidis imprudents. El que m’ha fet sospitar que estiguem enfront d’una acció ben premeditada és que sempre es parla de la migració de subsaharians, com si el Sàhara occidental en si mateix no existís.
Aquest aparent mecanisme de desarrelament, que es devia instaurar deu fer més o menys trenta anys, i del qual Catalunya no n’és una excepció, és probablement el més sibil·lí que ha creat l’ésser humà, fent encara més bona la dita «que se note el efecto sin que se note el cuidado», atribuïda al Comte Duc d’Olivares, un fet que no he pogut contrastar encara que probablement, i per l’enginy que comporta, molts se l’han fet seva al llarg de la història en versions més o menys ajustades a l’original; fins i tot a la feina. I és que en aquest cas ni tan sols els promotors s’embruten les mans sinó que compten amb la inapreciable ajuda de persones de bona voluntat. De ben segur que Maquiavel es sentiria petit, encara que reconec que tot plegat és només una teoria, i ja ens podem donar per satisfets si ens fa reflexionar.
