Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Nois i noies

Fa unes setmanes vaig rebre un correu –molt correcte i molt ben escrit– en el qual, entre altres reflexions, se’m demanava que no em tornés a referir de manera pública i per escrit a les professionals que treballen en un sector com a «noies».

Per situar-vos: en un dels meus articles vaig parlar de «la noia que ens fa una visita guiada», a la qual vaig referir-me posteriorment dues vegades com «la guia». La persona que em va enviar el mail considera que «anomenar-les així, ‘noies’, no contribueix a la professionalització d’una activitat majoritàriament realitzada per dones (…), professionals àmpliament formades» i que «exerceixen una professió que encara avui costa de dignificar». I afegia que fer un bon ús del llenguatge «amb perspectiva de gènere ajudarà a construir un futur més normalitzat, més igualitari i més just per a totes les persones».

Després del desconcert inicial, vaig córrer al diccionari a comprovar si la paraula «noia» té alguna connotació negativa que jo desconegui. I no la trobo. Veig que és una paraula que es fa servir per designar una persona jove, que és el que a mi em va semblar aquella guia: una professional qualificada i jove. Em paro a pensar si hagués fet servir la paraula «noi» si la persona a la qual em referia hagués estat un home de la mateixa edat, i la resposta és que sí. Per això, confesso que no acabo d’entendre què té a veure la perspectiva de gènere amb tot això.

Em pregunto si haver dit «la dona (o la senyora) que ens fa una visita guiada» hauria estat més encertat, o si el problema no té res a veure amb l’edat i va ser, simplement, que vaig buscar una fórmula alternativa per no repetir tant la paraula «guia»: potser això va poder fer la sensació que jo creia no es tractava d’una guia acreditada o que menystenia la seva feina.

Hi he pensat molt, tot aquest temps, en aquell correu. I hi he donat moltes voltes, a si fer servir la paraula «noia» és discriminatori, o negatiu, o sexista. Com tan sovint passa, arribo a la conclusió que tot pot tenyir-se de menyspreu depenent del context i del to. I de vegades no depèn tant de com ho diguem, sinó de com ho percep la persona que rep el missatge.

Per això, tot i que no va ser ella la que em va escriure, li demano disculpes a aquella guia a la que em vaig referir com a «noia» si es va sentir ofesa. Però també vull avançar que seguiré anomenant les persones joves «noi» i «noia», «nois» i «noies». Bàsicament, perquè no sé de quina altra manera fer-ho. I perquè, per a mi, que algú sigui jove mai podrà ser un desmèrit (com tampoc ho serà que sigui gran). I, sobretot, perquè ara entenc per què la meva àvia, quan quedava amb les seves amigues per jugar a les cartes, deia que havia quedat «amb unes noies»: arriba un moment en què qualsevol persona més o menys de la nostra edat, i totes les que són més joves, passen a ser automàticament «nois» i «noies». Ja us arribarà, ja...

Compartir l'article

stats