En qualsevol país democràtic seria un escàndol majúscul que una persona que es troba a les portes de ser jutjada per corrupció pronunciés el discurs inaugural d’una cimera contra la corrupció. A Catalunya, no. A la Catalunya processista, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, acusada de prevaricació i falsedat documental, alliçona sobre ètica i democràcia. De fet, en qualsevol país democràtic, el seu mateix partit li hauria recomanat un prudent silenci quan és una evidència que la seva situació processal és més de presumpta culpable que de presumpta innocent, pels correus que ella mateixa ha deixat escrits.
Fa tres anys, Praga va viure la protesta ciutadana més multitudinària des de la caiguda del comunisme quan més de 250.000 persones es van manifestar per exigir la dimissió del primer ministre txec, el multimilionari Andrej Babis, acusat de corrupció per un frau de fons europeus. A Catalunya es recullen milers de firmes de suport a Laura Borràs i el darrer cap de setmana escriptors, artistes i gent del seu partit van participar en un happening en defensa de la presidenta del Parlament.
Catalunya és un país on el Col·legi de Periodistes i el Consell de la Informació els falta temps per emetre un comunicat per alliçonar sobre ètica periodística el mateix dia que es té coneixement d’unes converses de l’excomissari Villarejo amb el periodista Antonio García Ferreras sobre una notícia falsa d’un compte de Pablo Iglesias en un paradís fiscal, però aquests mateixos organismes es posen al costat del Govern de la Generalitat quan impedeix que un periodista desafecte al règim, Xavier Rius, entri a les rodes de premsa del Govern. Ni tan sols han tingut l’honradesa, i l’ètica, de demanar disculpes quan el TSJC ha sentenciat que el govern català havia vulnerat els drets fonamentals del periodista. Per descomptat que ni el Col·legi de Periodistes ni el Consell de la Informació han emès mai cap comunicat sobre les constants manipulacions i tergiversacions d’una televisió pública com TV3, ni sobre la relació causa-efecte que hi ha entre subvencions i l’ètica periodística. Pel que es veu, «la democràcia i els valors ètics» només s’han de respectar a la resta d’Espanya. A Catalunya es poden vulnerar amb el seu aval.
Fa unes setmanes, el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, ens va vendre com una gran notícia que doblaria el nombre d’agents anticorrupció: la unitat passarà de 12 a 30. Espectacular! Hi ha menys agents dedicats a investigar la corrupció que els destinats cada vespre, des de fa quasi tres anys, a protegir un grupet d’independentistes que tallen la Meridiana de Barcelona. Saben com es destapen la majoria dels casos de corrupció a Catalunya? Per casualitat. Sí, tal com sona. Per unes escoltes telefòniques ordenades per un jutjat de Galícia (cas Campió, sobre subvencions irregulars a canvi de comissions a càrrecs públics), vam saber que Oriol Pujol Ferrusola era un corrupte que liderava una trama de les ITV. Gràcies a una altra investigació d’un jutjat gallec, es va destapar el cas Manga, que afectava sobretot al Consell Comarcal de la Selva, un cas escandalós amb moltes ramificacions que els jutjats se l’han anat traspassant i que, segurament, acabarà en no res, entre altres raons per les dilacions judicials. I a la gran Laura Borràs la van enxampar els Mossos (ja és mala sort) quan investigaven un cas de tràfic de drogues i falsificació de moneda contra el seu amic de l’ànima Isaías Herrero.
Si no l’haguessin descobert de casualitat, és més que probable que Oriol Pujol, fill del patriarca del nacionalisme català modern, hauria arribat a president de la Generalitat quan la CUP va enviar Artur Mas a la paperera de la història. Laura Borràs, en canvi, va fer que l’elegissin presidenta del Parlament per blindar-se quan ja es coneixia la seva presumpta culpabilitat. De moment, ha aconseguit allargar el cas i atrinxerar-se al Palau de la Ciutadella, complint el que va dir l’editor nord-americà Willian Randolph Hearst: «Un polític farà qualsevol cosa per conservar el seu lloc. Fins i tot es convertirà en un patriota».
