Llegeixo en un diari imprès de Barcelona i en un altre també imprès de Madrid que el president del PP, el gallec Alberto Núñez Feijóo, es prodiga a Barcelona. No m’estranya. Em sembla una persona fora del comú en l’àmbit dels conservadors espanyols, dotat d’alta intel·ligència i, per tant, que es deu sentir preocupat tant per la baixa implantació del seu partit a Catalunya, com pels pobres resultats electorals que aquí recull. Des que José M. Aznar va guillotinar Alejo Vidal-Quadras a petició de Jordi Pujol, l’any 1996, els populars no han estat res o quasi res per aquestes terres. L’intent de modernitzar el partit, tot arrelant-ho a la complexa realitat catalana, que va fer en Josep Piqué va quedar en aigua de borràs en ser dinamitat des de dins. Per acabar-ho d’adobar, el Pacte del Tinell, subscrit pel PSC, ERC i ICV l’expulsava del circuit català quan l’Estatut d’Autonomia de 2006, avançant-se així, ben estúpidament, al que avui s’anomena «cordó sanitari», aplicat per ERC, JxCat i CUP al PSC i a En Comú, que en un no res de trimestre els republicans ja varen trencar abans els darrers no els enviessin també a la paperera de la història. Hi ha coses a la política post-moderna catalana que són per llogar-hi cadires d’imbècilment parides. Ara la tal Laura Borràs fa fàstics d’una d’elles en veure’s banyegada pel reglament parlamentari com si d’una pamplonesa corrent un encierro es tractés.
Deia que en Núñez-Feijóo sovinteja Barcelona. Ho fa perquè sense Catalunya difícilment pot accedir a La Moncloa. Els números canten i tampoc necessàriament ho fan en català. Així que entenc els desplaçaments del president del PP a la Barcelona «del poder», el figurat, clar, com ara Foment del Treball i La Vanguardia, rotatiu on sembla que és rebut per tot el seu estat major, encapçalat per un compte amb grandesa d’Espanya –Joan Carles I no va disposar de prou temps per treure-li aquesta última distinció– que optà per l’independentisme i ara per ERC aquí i pel PSOE allí... no fos que prenguéssim mal! Com diu l’Arcadi Espada, «desde Luis de Galinsoga, en La Vanguardia siempre han considerado necesario preguntar a Madrid qué le parece el nuevo director, antes de nombrarlo. Y en Madrid lo consideran un detallazo». Puc donar fe que així es va fer amb en Pepe Antich. Ho ignoro respecte dels seus antecessors i dels seus successors, però de l’Antich fins i tot sé de l’escena de sofà prèvia entre els presidents Aznar i Pujol. Allò de que a Espanya s’enterra bé, els Godó ho apliquen al peu de la lletra. Han ressuscitat Josep Pla i Agustí Calvet « Gaziel», una vegada desterrats.
Pel que se’m diu, en Núñez-Feijóo va de pesca quan arriba a Barcelona. Ho fa discretament. Però la pregunta sempre és la mateixa: Què he de fer per aconseguir que el PP, aquí, gaudeixi de pàtina catalanista? L’home que ha aconseguit que el PP fos el «partit nacional» a Galícia no se’n sap avenir de les dificultats que tothom li explica sobre la seva idea de convertir el PP en el «partit nacional» de Catalunya. Pretén, sembla, que Foment del Treball li redacti una mena de full de ruta, ara que està dominat per antics membres d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), però no sembla que vulgui anar més lluny que les reunions ja celebrades en petit comitè. Josep Sánchez Llibre, reelegit de facto aquesta setmana per incompareixença de contrincant, pot arribar a vestir-se de lagartera per causar-li bones sensacions, però d’aquí a casar-se en públic amb el gallec hi van més d’un milió de raons contràries a fer-ho. I a La Vanguardia li fan el paripé com diuen més enllà de l’Ebre i aquí l’orni, mentre protegeixen a Pedro Sánchez i a Pere Aragonès, atesa la coneguda vocació de l’amo de fer el paperot en relació als que tenen poder polític de debò. Sembla que Felip VI vol deixar el costum reial d’atorgar títols nobiliaris hereditaris a la cambra dels mals endreços. Farà bé. Llàstima que no pugui desproveir dels mateixos a tots aquells que el tenen i en fan un mal ús.
El bo d’en Núñez Feijóo va a la recerca del temps perdut, pel que fa a Catalunya. Anar preguntant per què el seu partit no pot ser la nova versió de l’antiga i desapareguda CiU és no conèixer l’ADN de la formació política que encapçala i no saber ni un borrall de la història certa i de la història falsejada de Catalunya. Li podia preguntar, per exemple, a Santi Fisas. Demanar-li quin paper ha tingut en la constitució de Valents, el partit que avui lidera la quasi extot Eva Parera, que en un tres i no res ha passat de ser membre del Comitè de Govern d’UDC a senadora en representació del Parlament de Catalunya, diputada del Parlament per CiU, militant d’Units per Avançar (hereus d’Unió), regidora de Barcelona pel Canvi d’en Manuel Valls i abans de l’Ajuntament de Corbera de Llobregat per CiU, diputada al Parlament pel PP, per encapçalar, ara, l’esmentat partit Valents. Un trufat de difícil entendre que alguns entesos de Barcelona veuen bé. Què es juguen que, entre els demòcrata-cristians de Foment i els criats del compte de Godó li venen Parera com a capçalera a Núñez Feijóo? Ni en Marcel Proust va ser tan eixerit quan va deixar dit allò de que l’ambició embriaga més que la glòria.
