El franquisme durant la Segona Guerra Mundial. En aquesta etapa les relacions internacionals van ser l’excepció. Espanya es va posicionar com un país neutral encara que es van manifestar simpaties –no exemptes de contradiccions– amb les potències de l’Eix. El possibilisme d’un govern acabat de sortir d’una guerra civil el va fer seguir de prop els esdeveniments amb una posició de neutralitat o no bel·ligerància. Tot i així, l’atracció que el feixisme exercia sobre el falangisme espanyol va produir diversos episodis explícits de suport a les forces de l’Eix (des de la Divisió Blava de l’Exèrcit espanyol integrada a la Wehrmacht alemanya lluitant contra la Unió Soviètica fins a la trobada de Francisco Franco amb Adolf Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940). Els contactes del primer franquisme amb el feixisme europeu i les forces europees perdedores de la Segona Guerra Mundial van perjudicar notablement el curs ulterior de l’acció exterior espanyola.
Etapa de l’aïllament internacional: 1945-1953. Espanya queda aïllada amb la retirada dels ambaixadors dels països membres de les Nacions Unides per la Resolució de Nacions Unides de 12 de desembre de 1946 i la decisió del govern francès de l’1 de març de 1946 de tancar la frontera amb Espanya. A la referida resolució de Nacions Unides, es proposava l’exclusió d’Espanya de totes les organitzacions i conferències internacionals vinculades amb el sistema de Nacions Unides així com la retirada dels ambaixadors acreditats a Madrid (Calduch, 1993). Després de la Resolució de Nacions Unides únicament van mantenir ambaixadors a Madrid Argentina, Portugal, La República Dominicana i la Santa Seu. En el cas de l’Argentina del general Perón, es va concloure un conveni el 30 d’octubre de 1946 on es contemplava la concessió d’un crèdit de 350 milions de pesos per importar productes alimentaris d’aquest país. Van ser els anys que el règim va estar més exposat a l’enderrocament per la pressió de part de la comunitat internacional. A la Conferència de Potsdam, posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial, Churchill va mantenir una oberta oposició a la proposta de Stalin d’adoptar sancions immediates contra el règim franquista. Els Estats Units compartien en un primer moment la posició soviètica però es va anar distanciant de mica en mica a mesura que s’incrementava la rivalitat soviètic-nord-americana (Churchill, 1985). La veritat és que les potències occidentals mai no van arribar a suspendre les seves exportacions de matèries primeres, petroli o aliments de manera total. A finals de la Segona Guerra Mundial el govern de Franco intenta acostar-se al govern dels Estats Units i al Vaticà.
L’any 1947 es va proclamar la doctrina nord-americana de contenció de l’expansionisme comunista també coneguda com a Doctrina Truman que obria la definició d’un nou esquema d’aliances internacionals dels Estats Units. Durant tot l’any 1948 la diplomàcia britànica, francesa i nord-americana es van debatre en el dilema d’establir un règim democràtic a Espanya i la necessitat de donar suport a tot govern occidental disposat a oposar-se a la política exterior i als plantejaments ideològics soviètics. L’any 1953 Espanya va aconseguir signar el Concordat amb el Vaticà i els primers acords amb els Estats Units, començant la lògica d’acostament en el marc de la lògica de blocs de la Guerra Freda. A l’Assemblea General de Nacions Unides celebrada el 3 de novembre de 1950 el Govern va aconseguir que les Nacions Unides revoqués la seva resolució sobre la retirada d’ambaixadors dels estats membres. De mica en mica van anar establint-se les missions diplomàtiques a partir de 1951 sent el primer d’ells l’ambaixador dels Estats Units al que seguirien el del Regne Unit i posteriorment França. Simultàniament, Espanya va accedir als primers organismes especials de les Nacions Unides, sent els primers la FAO (1950). Subsistia serioses dificultats per a l’ingrés a la mateixa Organització de Nacions Unides.
Incorporació a les Nacions Unides i els Pactes amb Estats Units (1953-1959). Espanya va aconseguir incorporar-se com a membre de les Nacions Unides el 1955. Els pactes hispano-nord-americans van arribar el 1953 després de la victòria del president Eisenhower. Gràcies a les investigacions de Viñas i Marquina sabem que juntament amb els textos públics dels convenis hispano-nord-americans del 26 de setembre de 1953, es van establir també una relació de pactes i documents secrets en què es limitava la llibertat d’acció i la sobirania d’Espanya. D’entre totes elles, la més destacable va ser la denominada «clàusula d’activació automàtica» de les bases militars. Els pactes hispano-nord-americans van significar un decisiu suport polític, econòmic i militar per al règim franquista
La dictadura espanyola s’incorporava al grup de països aliats dels Estats Units al costat de les potències principals d’Europa Occidental. En termes militars, va suposar la construcció de les bases aèries de Torrejón de Ardoz (Madrid) i Saragossa, la terminal aeronaval de Rota (Cadis), una important xarxa d’oleoductes i nombrosos centres d’informació i control així com d’aprovisionament a diferents punts de la geografia espanyola. Cal destacar que el 23 de març de 1959 es va emetre la primera emissió de Radio Liberty situada a la platja de Pals (Girona) i que va emetre propaganda anticomunista adreçada a la Unió Soviètica en 16 llengües diferents. Després de la descomposició de la URSS, les emissions es van continuar emetent adreçades a les repúbliques que van néixer de la desintegració. Les emissions van concloure el mes de maig del 2001. Des de la seva obertura el 1959 i fins al 1973 Radio Liberty va estar sota l’únic control de l’agència nord-americana d’intel·ligència CIA i a partir d’aquest any sota el control del Congrés nord-americà.
Organismes internacionals importants no van permetre l’accés d’Espanya mentre va durar el règim franquista. D’entre tots ells, és destacable l’asimetria que existia a la Península Ibèrica amb Portugal que va ser membre fundador de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (4 d’abril de 1949) sota el règim dictatorial d’António d’Oliveira Salazar.
A l’oposició exterior de l’accés a determinats organismes internacionals no eren aliens els contenciosos que Espanya va mantenir durant aquests anys amb França i el Regne Unit. Els conflictes referits tenien el principal punt de fricció en els processos d’independència del Marroc i la reivindicació de la sobirania espanyola sobre Gibraltar.
