El gener de 1932 arribava a l’Hostal de la Gavina el primer client. El seu fundador, l’industrial gironí Josep Ensesa i Gubert, havia decidit convertir una de les primeres cases de S’Agaró en un hotel amb una dotzena d’habitacions. Com va titular la seva filla, Anna Ensesa, en un llibre que va escriure fa uns pocs anys, S’Agaró era el somni vital de Josep Ensesa. La Gavina en fou la bandera internacional i el camí de ronda o els jardins de Senya Blanca l’herència de la que tothom en pot gaudir mercès a l’empeny i tossudesa del pioner que va voler marcar un camí de qualitat que malauradament molts pocs van seguir a les dècades posteriors.
L’efemèride, els 90 anys de l’Hostal de la Gavina de S’Agaró, fou commemorat fa uns dies en un festa/sopar d’estiu convocada pels nets del fundador i actuals propietaris, Virgínia, Júlia i Josep Ensesa Viñas. Durant dècades, La Gavina fou de forma exclusiva l’únic establiment de cinc estrelles gran luxe de la Costa Brava. Aquesta situació, així com l’internacionalitat i anomenada dels seus clients, li va donar un aire elitista. En part era volgudament així, però també es varen trobar amb el fet que el públic local o barceloní amb possibilitats no s’hi acabava de trobar anant-hi. Aquesta situació ha canviat ja fa anys i avui, sense cap prejudici, La Gavina ofereix la distinció de sempre al públic que lliurement en vol gaudir. Dirigit per Albert Depau, amb la cuina de Romain Fornell o els còctels del mític bàrman del Dry Martini, Javier de las Muelas.
Abans que caigués el sol, tan generós en aquestes dates, vaig fer una volta per La Gavina i amb nitidesa s’acostaven els records. Amb l’Albert Arbós, periodista palamosí , parlava d’aquells anys de la transició visitant La Gavina darrera la notícia. I vaig fer números. Aquest juliol de 2022 es compleixen 46 anys que jo mateix (amb 16 anys) vaig publicar un primer article retribuït com a corresponsal de l’agència EFE (el titular era en Narcís Pardàs i jo l’ajudava). Això de retribuït no és secundari perquè donava un segell de professionalitat. Aviat començaren les meves primeres anades a l’Hostal de la Gavina per entrevistar o informar sobre algun visitant il·lustre d’estiu amb el fotògraf Pablo García Cortés «Pablito», que a més del diari també feia treballs per a l’agència o L’Indépendant de Perpinyà. Les abraçades que es donava Pablito amb el primer ministre francès Raymond Barre eren tan sinceres i amicals com la que un dia vaig veure que es donaven, també a La Gavina, el President Tarradellas i Josep Ensesa i Gubert. Recordo aquella escena perquè una estona després de l’abraçada entre els dos vells amics catalanistes, el senyor Ensesa, que és com tothom el tractava, ens va convidar a prendre un cafè amb ell.
Evidentment que hi havien visites privades a La Gavina de les que els periodistes no ens assabentàvem, però qualsevol moviment de la rutinària vida gironina et portava com una de les primeres opcions a preguntar-te per La Gavina. Fou quan vaig conèixer al seu director, Alfonso Jordán, llavors jove professional nascut a Rupià que era capaç de tenir una gran relació amb els periodistes i a l’hora preservar tota la intimitat que calia dels seus clients. Un dia ens va convidar a dinar a la piscina i «casualment» vàrem passar al costat d’un senyor a qui l’Alfons va saludar amb un cop de cap. Ell es va incorporar i va resultar ser Lord Selwin-Lloyd, antic ministre d’Afers d’Estrangers de Gran Bretanya i speaker de la Cambra dels Comuns. Era el seu darrer estiu a S’Agaró perquè va morir uns mesos després. Pel que fa a Alfonso Jordán amb qui he tingut el plaer de mantenir l’amistat en els anys en que hem estat els dos vivint a Madrid, la seva gestió al front del Ritz transformant un establiment decrèpit en el millor hotel de Madrid fou excepcional.
Vaig tenir ocasió de tractar amb certa freqüència amb el fill del fundador i pare dels actuals propietaris, Josep Ensesa Montsalvatge. Un dia a principis dels vuitanta era a S’Agaró per cobrir pel diari una final d’un torneig de tennis que es jugava a La Gavina. En Pau Llorens, president de la federació de tennis me’l va presentar. Acabat el partit, Josep Ensesa em va demanar que em quedés a dinar amb ell. Durant uns quants anys es va repetir l’àpat, especialment quan jo era director del diari i en els primers anys de la meva estada a Madrid quan ja treballava a Televisió Espanyola. I ara ja veuen, passa el temps i La Gavina ja està camí del centenari, que en el cas de S’Agaró arribarà en dos anys.
