Quiosc

Diari de Girona

Carles Duarte i Montserrat

«Mudança endins»

Cèlia Sànchez-Mústich és una de les escriptores més completes i singulars de la literatura actual. Ha excel·lit tant en vers com en narrativa de ficció i en prosa de no ficció. Mudança endins (2022) és el seu volum més recent de poesia, una obra de dol per la mort de la seva mare que va gestar-se durant una estada a la Casa de l’Artista de la Sénia i que podem vincular amb un altre dels seus darrers llibres, Els vells, aquella nosa (2020). Al seu epíleg de Mudança endins, que duu per títol Ella m’inspirava, Jaume C. Pons Alorda es refereix així a Cèlia Sànchez-Mústich: «La seva és una de les veus més originals, entranyables, poderoses i rabents que tenim en la poesia catalana.» És sens dubte una autora amb una mirada personal sobre la condició humana, fruit de la confluència, d’una banda, d’una profunda compassió, que es nodreix de tendresa i de solidaritat autèntiques, i, de l’altra, d’una consideració crítica sobre els nostres valors i els nostres comportaments, que l’empeny a recolzar-se en una certa forma d’humor, que mitiga el dolor. En definitiva, un humanisme lúcid d’un inequívoc i exigent compromís ètic i cívic, que es projecta en tota la seva creació literària, amb independència del gènere pel qual opti en cada cas. L’eix de Mudança endins és el lligam fundacional de Cèlia Sànchez-Mústich amb la seva mare i la complicitat que la nostra autora ha bastit amb el seu company, el músic, artista i escriptor Florenci Salesas. La nostra poeta no es planteja en cap cas desentendre’s del deteriorament de la salut de la seva mare, perquè interpreta que el guió de la vida també passa per afrontar situacions que fan trontollar la manera de concebre la nostra existència i la nostra quotidianitat. Els poemes de Mudança endins en constitueixen un impressionant reflex literari, perquè no són la mera expressió directa d’uns sentiments o d’uns pensaments abstractes, sinó que Cèlia Sànchez-Mústich s’hi ajuda de fets, d’històries que ens remeten a una realitat concreta i propera damunt la qual enlaira davant nostre poemes que, en parlar d’ella, ho fan també de nosaltres. Sànchez-Mústich, que ens recorda que és filla única («I si ser filla única, la teva filla única,/ fos alguna cosa més que no tenir germans?»), escriu: «L’habitació té els teus ulls,/ les vint-i-quatre hores.» I fa de la paraula un recer i de la ironia un gest de combat contra la desesperança: «Què en saps tu, de les rialles,/ del torrent on s’originen,/de l’embat que les empeny als llavis,/ de com es fan amigues del dolor/ perquè el dolor no rigui l’últim.» Acompanyar algú davant del declivi final i de la mort obre uns altres ulls dins la nostra ment i inaugura en nosaltres una manera diferent de sentir l’altre. Cèlia Sànchez-Mústich ens diu: «Ja podia considerar-me’n mestra,/ en l’art de veure-la morir». Mudança endins ens duu al cor de la pèrdua i l’absència: «L’he anada a veure al banc/ on ella seia quan duia flors a la seva mare.»

Compartir l'article

stats