Quiosc

Diari de Girona

Joan Vila

La paradoxa catalana: voler fer, però no fer

Dimecres en Xavier Graset va entrevistar al programa Més 3/24 a Pere Macias, responsable del pla de rodalies de Catalunya. Pere Macias va explicar el full de ruta que estan desenvolupant, assegurant una inversió regular de 600 milions anuals durant molts anys. La clau, deia, està en monitoritzar de forma contínua el progrés de les inversions, desbloquejant dia a dia els problemes i entrebancs que troba cada projecte i fent-ne possible una execució àgil. Finalment va treure un gràfic mostrant el ritme d’inversions de l’Estat a Catalunya on es veia un pic als anys que va arribar l’AVE a Barcelona i l’ampliació de l’aeroport i del port de Barcelona. Va dir que aquell pic es devia a que hi havia hagut grans projectes i que s’havien començat deu anys enrere. Quan va acabar l’entrevista, el tertulià Eduard Voltas va qüestionar el punt de vista tot afirmant que si no s’executen projectes licitats en el grau que es fa a Madrid és perquè no es vol invertir a Catalunya.

Aquest episodi ens porta a reflexionar sobre què és el que passa a Catalunya: per què a altres regions d’Espanya es poden executar més fàcilment els projectes que aquí? Per un costat és evident que a Madrid hi ha més tècnics per desenvolupar obres públiques allà mentre que a Catalunya segurament hi ha dèficit d’aquests tècnics. Però per altra banda cal preguntar-nos si la nostra manera de fer, les nostres lleis extremadament garantistes, la nostra baixa velocitat en prendre decisions administratives, no és en part culpable d’aquest retard històric en executar projectes.

Fa dies em van explicar una anècdota sobre la reforma de la via entre Montcada i Vic. El projecte s’havia de fer des de Mollet i no hi havia manera que avancés pels condicionants que posava l’Ajuntament de Mollet en un soterrament absurd. Fins que un dia a algú se li va acudir canviar el projecte i fer-lo des de Parets. Des de llavors, el projecte s’està executant a bona velocitat. Tot això també ho veiem quan parlem de qualsevol modificació urbanística, de permisos industrials i del desplegament d’energies renovables. Està tot tan embolicat, hi intervenen tantes lleis, tants actors amb possibilitat de bloquejar un projecte, que al final no es fa res, o tot el que es pot fer porta retards que no es poden assumir, fent perdre activitat a l’economia i valuosos llocs de treball.

Durant el tripartit un conseller em va explicar que dins del grup d’ICV hi havia consignes de frenar l’economia mitjançant accions administratives a les seves conselleries, sota el convenciment que un alt nivell d’inversió privada era equivalent a un model de país especulatiu. Jo mateix ho vaig percebre quan el director de Girona de Medi Ambient em va confessar que no tenia prou personal per gestionar les competències i paperassa que havia anat adquirint el seu departament, la qual cosa frenava tot l’aparell administratiu.

Parlar molt i no fer res s’ha convertit en la forma d’actuar de l’administració catalana. Fa temps que em vaig proposar no assistir a cap altra conferència sota el títol d’un nou pacte per la indústria, ni a altres actes semblants que no aporten res més enllà de grans titulars. Es fan comissions i informes, sovint de bon nivell, però que després no tenen cap translació a la realitat. Poso per exemple la promesa que va fer Pere Aragonès quan era conseller d’Economia que posarien plaques fotovoltaiques a les teulades dels edificis de la Generalitat. Aquesta setmana hem conegut el programa fotovoltaic xinès per les teulades que caldria copiar: el 50% dels edificis del partit i del govern, el 40% dels edificis públics, hospitals, escoles i comitès, el 30% dels espais industrials i comercials. Això que abans havia de ser part del projecte de transició energètica, ara és vital per aguantar el sotrac de l’economia: la inflació s’ha de combatre abaixant la demanda però també augmentant l’oferta energètica, i això demana mesures excepcionals. Com ho farem d’ara endavant per fer possible que els nens i els mestres aguantin temperatures com les que tenim a les escoles? On és el programa per revisar aïllaments, tendals que continguin la radiació solar i bombes de calor?

Fa anys que anem dient que el nostre problema és de manca de lideratge fort a la societat, la por a prendre decisions que són confrontades per una part sorollosa de la societat, la manca de pedagogia col·lectiva sobre temes econòmics i la inexistència d’objectius concrets de futur, més enllà dels titulars.

Aquests dies Alemanya es veu a venir un problema majúscul que farà trontollar l’economia i els fonaments del sistema de benestar com el coneixem fins ara. El govern vol accelerar la penetració d’energies renovables per reduir la seva dependència del gas i es troba que té resistències per assolir el 2% del territori dedicat a parcs renovables. Si no s’aconsegueix assolir els objectius amb les àrees assignades, el govern preveu canviar les normes de distància mínima a nuclis habitats per arribar als objectius. El ministre d’Economia i Clima, Robert Habeck va dir: «No vull amagar que suposarà una imposició per a les persones i els estats». Admet que està preparat per tenir molts debats i conflictes, assegurant que això no frenaria els plans del govern.

Aquesta és una mostra del que ve. O actuem per frenar el clima i per salvar l’economia de l’estat del benestar, o caurem en una misèria que ara som incapaços d’avaluar. Resoldre això demana líders forts, polítics capaços de fer debats que no agraden davant la gent que s’oposa a qualsevol canvi. Si no ho fan seran responsables de les conseqüències del que ens ve a sobre. Es tracta de reconduir amb un cop de timó les conseqüències de fenòmens exponencials, siguin econòmics o de clima. Intento evitar la paraula col·lapse per no provocar pànic, però cada vegada se’m fa més difícil no pensar-hi quan veig la lentíssima evolució que estem fent.

Davant les dificultats cal treure el millor de cadascú per intentar solucionar els problemes. El sector privat ho està fent amb noves inversions malgrat totes les complexitats del nostre present. Però li toca a l’administració fer el mateix, ser referent, sortir al carrer i dir: ens en sortirem perquè estem fent això, enlloc de prometre actuacions en un futur indefinit. I no sucumbir a la resistència d’alguns col·lectius, que hi serà.

Compartir l'article

stats