Prenc el nom de «primavera silenciosa» d’una obra pionera i emblemàtica sobre salut ambiental, escrita per la gran investigadora estatunidenca Rachel Carson el 1962, que de fet va ser la precursora de la consciència ecològica dels anys 60 i 70. En aquella recerca feia esment a la creixent, silenciosa i desapercebuda contaminació que estaven provocant la indústria i multinacionals químiques. Doncs bé, anem a veure en relació a l’Alt Empordà (sense entrar que el Baix, després de l’Alt, és la comarca catalana amb major petjada de carboni en la gestió de residus), o terra endins, com deia a l’anterior entrega sobre la Badia de Roses, com es va conformant una creixent tropicalització, prevista fa anys, que ha de merèixer ja l’atenció de les institucions, encara que en aquest cas, a diferència de la costa, amb impactes, aquí la petjada del canvi climàtic sigui més «silenciosa», però no menys greu, com quan parlem del Glòria 1 (o Glòria 2 si seguim com si no passés res).
Si preguntéssim a peu de carrer a un ciutadà o fins i tot a un polític gironí, quina és la cinquena província espanyola amb un procés més avançat de desertificació, segurament ens diria Almeria, Múrcia o pot ser alguna de les illes Canàries. Doncs bé, a Catalunya no som conscients de que és Tarragona!! Ningú ho diria i això és una mostra de la «primavera silenciosa» de la que parlem. A l’Alt Empordà anem pel mateix camí, seguint Tarragona. Ja fa anys hi ha estudis que ho apunten, però com la petjada és gradual, desapercebuda, «silenciosa» i en principi no provoca alarma social, doncs anem tirant de veta...
Òbviament si preguntem a agents rurals, forestals, bombers, companyies d’aigua i assegurances, i ajuntaments, ja fa temps que s’encenen les alarmes, doncs la degradació dels sòls, coberta vegetal, erosió, estrès hídric, buidat d’aqüífers, sequeres extremes, incendis, van portant lenta però de forma sostinguda, un procés de desertificació anunciat fa anys, que afectarà aviat entre un 60-75% de la comarca, en funció de quin sigui el grau d’escalfament.
Són notòries i ja recurrents a l’Alt Empordà, les alertes per sequera aquests darrers anys, o les alertes per perill d’incendi, la de més nivell Alfa-3, que òbviament s’accentuen quan hi ha episodis de forta tramuntana. Aquesta recurrència d’alertes, que afecta ja a uns 25 municipis pel cap baix, són l’avantsala del que vindrà progressivament els propers anys. Propers immediats, no propers llunyans. Torno a insistir en la prospectiva de riscos 2023-2030. Si va ràpid el nivell de deteriorament, ho veiem en estudis recents fets pels Bombers de la Generalitat, que preveien pel 2026 les condicions favorables a incendis de «sisena generació», i la realitat els ha mostrat que les condicions ja començaven a ser favorables l’any passat!!. És per això que aquest any / estiu, la política i recursos que porten davant l’actual campanya, amb les persistents onades de calor, és extremadament vigilant.
No ho està sent en canvi, malgrat puntuals compliments de normatives, algunes desfasades, atesa l’emergència climàtica, una nova orientació dels dispositius de Protecció Civil, enfocada més a la seguretat ambiental, que a la seguretat ciutadana i una nova orientació de Salut Pública, més enllà dels serveis sanitaris (posant més èmfasi amb la salut ambiental i la epidemiologia ambiental). Que la processionària del pi estigui fora de control, la papallona del boix no estigui prou controlada, el bernat marbrejat estigui en plena expansió, les plagues de rosegadors, paneroles, mosquits, etc. estiguin de festa, són problemes greus que haurien de tenir molta més prioritat que la protecció de la tortuga, l’àliga cuabarrada o el xoriguer petit. Però això «llueix» més...
És més, resulta esperpèntic que mentre molts ajuntaments no tenen diners (o això diuen), per fer prospectiva i prevenció de riscos sobre la «superfície» del seu terme (excepte marges contra incendis), la obsessió «científica» d’una sèrie d’universitats, en fer recerca sobre el fons marí davant el cap de Creus i la Costa Brava, estigui aconseguint 247.000 euros per una banda i 1.500.000 per l’altra. Recerques no encarregades per cap ajuntament, que no tenen a veure amb l’emergència climàtica i amb la lamentable absència de la Generalitat.
Pot ser cal recordar el context. No pot ser que s’estiguin dedicant un 90% de recursos i pressupostos a la mitigació (transició energètica) i un 10% tirant llarg –alguns ajuntaments ni un 5%– a l’adaptació (gestió de riscos i vulnerabilitat). Clar que qui hauria d’estar-ho coordinant i subvencionant, és el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, donant exemple i diners, per tal que tots els ajuntaments tinguin en curs o a punt plans d’emergència climàtica local.
No pot ser que els ingredients que fan possible la progressiva desertificació de l’Alt Empordà (apart de la quota part de responsabilitat en emissions de CO2 i escalfament), estiguin fora de control o si més no, siguin un problema «desapercebut» o «silenciós». Tot sabent, però pot ser molts polítics, i alguns científics, que tan es prodiguen per altres afers, i callen en aquest, que l’escalfament de la Mediterrània (el doble més ràpid que altres indrets) i l’escalfament de Catalunya (el més alt de l’Estat) fan que l’epicentre de l’augment mig de temperatura, es situï entre el Pirineu oriental, la Garrotxa i l’Alt Empordà. No ho dic jo, recents estudis publicats ho acrediten.
Per cert, no ens alarmem amb les màximes, doncs són les mínimes nocturnes, com està demostrat, siguin tropicals (+20º) o tòrrides (+25º), les que van fen impacte en el deteriorament del nostra rere país avui oblidat.
