La coalició de govern entre ERC i Junts només es manté pels interessos d’unes cadires i uns sous. Des del primer moment Aragonès era conscient que no seria fàcil l’acord amb els seguidors de Carles Puigdemont. Va suar de valent per tal d’aconseguir la investidura i es veié obligat a fer tota mena de concessions davant les pressions dels seus teòricament socis.
Ara ERC demana que Laura Borràs s’aparti de la presidència del Parlament de Catalunya. Però ella s’hi nega. Està acusada de fraccionar 330.000 euros –mentre dirigia la Institució de les Lletres Catalanes– en 18 contractes de 18.000 euros per tal d’estalviar-se el concurs i adjudicar-los a dit a un amic seu de trajectòria mes que dubtosa.
La presidenta del Parlament intenta confondre un presumpte cas de corrupció política amb una persecució de l’independentisme català.
Però això ja no cola. Es nega a dimitir malgrat que així l’obliga el reglament de la cambra catalana. El diputat Gabriel Rufián no s’ha mossegat la llengua en afirmar en aquests darrers dies: «És un fraccionament de contractes per a afavorir a un amic narcotraficant i això no té res a veure amb l’independentisme».
Aquest escàndol suposa un entrebanc més en les relacions entre les dues formacions. I més quan ERC aposta clarament per la taula del diàleg amb el govern espanyol. La reunió Sánchez-Aragonès suposa la recuperació de les converses entre els dos gabinets i no hi ha dubte que s’hi juguen molt.
Mentrestant, Junts desitja una ruptura total. Necessiten de l’èpica per tal de continuar fent la viu-viu i així continuar confonent la ciutadania. Somnien amb la caiguda del PSOE i l’arribada a La Moncloa del PP i si pot ser amb Vox com a grup complementari. D’aquesta manera la tensió seria total i podria ser una oportunitat per a intentar revifar un sector secessionista desenganyat i decebut.
ERC no vol jugar aquesta carta. Li ha costat molts anys arribar a la presidència de la Generalitat i sap que governar és dialogar, consensuar i intentar arribar a acords. I certament cal entendre’s amb el govern central. Hi ha moltes qüestions del dia a dia que necessiten la implicació de l’estat si de debò és vol millorar la vida dels ciutadans.
Els consellers del govern català pugnen per veure qui és més patriota. I dialogar amb Madrid no representa cap renúncia en aquest sentit. Malgrat les pressions, ERC cada dia marca més perfil propi i Aragonès ja no es un desconegut. Al seu costat, Junts es radicalitza en posicions incomprensibles –sobretot per un electorat que prové de l’antiga Convergència– i Jaume Giró intenta marcar un perfil propi davant les mediocritats que l’envolten. Si es fes una enquesta difícilment el nivell de coneixement dels consellers de Junts arribaria al 15-20%.
Pere Aragonès ha fet una aposta pel diàleg que cal aplaudir. El PSOE disposa d’un any i mig per a recuperar-se de la situació actual que, després de les eleccions andaluses, no és per llençar coets. Feijóo ha agafat embranzida i Sánchez no ho tindrà fàcil per atrapar-lo.
Ambdues formacions estan condemnades a entendre’s per tal de cloure la legislatura sense ferits de guerra en cap dels dos bàndols. A Catalunya a les properes municipals veurem més pactes que mai entre republicans i socialistes i la taula del diàleg pot ser l’inici d’una nova relació, i més quan Sánchez ha de donar resposta a molts temes que se li han plantejat des de la plaça de Sant Jaume. L’habilitat d’un home tranquil com Salvador Illa de ben segur ajudarà en aquesta estratègia.
