Per construir un bon cuirassat es necessiten moltes tones d’acer, drassanes de primera, enginyers d’alt nivell, molts operaris, i tecnologia puntera. Si en lloc d’acer disposes de canyissars i plantacions de vímet, podràs fer cistells, però difícilment vaixells de guerra capaços de derrotar enemics armats amb altres cuirassats, destructors i portaavions. Amb vímets i canyes et pots decantar pel cistell, la cistella, el cove o la panera, entre d’altres, però seria complicat usar aquests materials per confegir una nau de guerra armada amb grans canons, carregada de municions, i amb un motor enorme i molt calent al seu interior. Conscient que qui té llimones fa llimonada i qui té canyes i vímets fa coves, Jordi Pujol i la Convergència del seu temps va dedicar-se a buscar peixos, ja que les plantes esmentades també s’utilitzen per fer-ne nanses, és a dir, trampes que se submergeixen al mar amb un esquer a dins a veure si els peixos s’hi fiquen, no en poden sortir i el pescador els pot passar de la nansa al cove, i del cove a la panera de la peixateria. Dit d’una altra manera: el pujolisme convergent o la Convergència pujolista, diguem-ne com vulguem, va abocar-se a la criticada tàctica del peix al cove perquè era el que podia fer amb els materials disponibles. De dilluns a divendres era un «home d’Estat» per aconseguir competències i recursos, i els caps de setmana recorria el país encenent el poble amb un discurs de màxima exigència, perquè si el sentiment popular dequeia, tot plegat aniria en orris. Pujol es va enretirar, les coses es van complicar i un dia els hereus del nacionalisme retingut van mirar els vímets i les canyes i van creure que eren planxes d’acer i canons de gran calibre. Van renegar de la nansa, del cove i de la panera, i van fer com si governessin un cuirassat. Encara avui es comporten des de la mateixa percepció, o així es podria deduir dels seus discursos. Si s’ho creuen o ho fan veure, és opinable.
